Fa dos cursos, el 66% dels professors de les universitats públiques catalanes tenien un contracte temporal, mentre que a la resta de l'Estat la mitjana de temporalitat al sector universitari no superava el 16%. Catalunya és la segona comunitat amb més professors universitaris temporals de l'Estat, només per darrere de les Balears. Posar fi a aquesta persistent anomalia s'havia convertit en un clam universitari. No només per als afectats de la precarietat laboral, sinó pel que suposava de degradació de la docència. Els falsos professors associats s'havien convertit en una enquistada realitat vergonyosa.
L'anunci fet aquest dijous per la consellera Núria Montserrat i la ministra Diana Morant marca un punt d'inflexió per resoldre aquest forat negre del sistema universitari català. El compromís adoptat, per al qual hi ha una previsió pressupostària compartida per Generalitat (40% del cost) i Estat (60%), consisteix a fer que abans d'acabar el curs 2027-28 les universitats públiques de Catalunya incorporin 1.168 places d'ajudant doctor. Seran, doncs, professors a temps complet amb un contracte de sis anys de durada, que seran contractats a través del Programa María Goyri d’incorporació de talent docent i de recerca.
De fet, l'acord respon a l'obligatorietat marcada per la nova llei universitària espanyola (LOSU), impulsada per l'aleshores ministre Joan Subirats, de reduir les taxes de temporalitat, tan exagerades en el cas català per la figura de molts associats i substituts que s'havien convertit en mà d'obra barata. Per als rectors dels set centres beneficiats, es tracta d'un gir històric llargament anhelat. Però tal com adverteixen els mateixos rectors, la renovació de les plantilles s'haurà de fer amb cura per tal d'assegurar la transmissió de coneixement d'un notable gruix de professorat que va entrar a les universitats a les dècades dels anys 70 i 80 del segle XX i que ara s'està jubilant. Durant massa anys, l'accés de nou professorat titular ha quedat bloquejat, de manera que no s'ha produït el necessari relleu generacional. La mesura ara adoptada ha de propiciar, doncs, un rejoveniment imprescindible.
Amb tot, aquest salt endavant no serà per si sol la panacea. El funcionament de les universitats demana més canvis, més flexibilitat en la governança i la gestió per atraure talent i impedir que se'n vagi. La recent notícia sobre el fet que 300 investigadors d'alt nivell, vinguts de fora, hagin quedat penjats sense contractació després de ser captats pel programa María Zambrano, demostra que hi ha molt a rectificar. No només es tracta de créixer pressupostàriament, que també –l'objectiu declarat per la consellera és arribar a l'1% del PIB–, sinó també d'apujar el nivell general: atraure els millors professors i alumnes, trobar més i millors mecanismes de transferència del coneixement a la societat, trobar l'equilibri entre les modalitats presencial i en línia, i també l'equilibri entre recerca i docència. Hi ha molta feina a fer.
