Menys paraules i més fets: això espera el món de la Cimera del Clima

Comença la Cimera del Clima de Glasgow, la COP26, i fins al dia 12 experts, polítics i activistes competiran per explicar qui és el més conscient i responsable en la lluita contra l’escalfament global. Hi tornarà a haver promeses, que es titllaran d’insuficients i que possiblement, com ha passat fins ara, no es compliran. Parole, parole, que diu la cançó.

Però aquesta COP26 arriba en un moment diferent. Per començar, amb un any de retard, ja que s’havia d’haver fet el 2020 i, com és comprensible, la pandèmia va aconsellar ajornar-la un any. Només aquest fet ja és significatiu. Després de la pandèmia tot ha canviat. El món ha canviat. De moment, no tant de manera física o estructural –això és més lent– com mental. Ara sabem que pot passar l’impensable. Que podem estar més d’un any parats, a l’espera, sense moure’ns pràcticament del lloc, sense relacionar-nos més que amb els més propers, atemorits, col·lapsats per un petit virus que ataca els més febles i que ens utilitza a tots com a transmissors. 

Tot el que ha passat era difícil de creure i d'imaginar ara fa dos anys, però ja feia temps, ho hem sabut després, que els científics avisaven que era una possibilitat real, i també hem comprovat que només gràcies als científics –no als polítics, que han fracassat estrepitosament en general en la gestió i en la solidaritat internacional– ens n'estem sortint. 

Així doncs, les veus que hauríem d’escoltar amb més atenció i respecte aquests dies a Glasgow haurien de ser les dels científics i les dels afectats ja pels efectes evidents i totalment demostrats –fins i tot les grans petrolieres nord-americanes ho han acabat admetent– de l’escalfament climàtic en les poblacions i els territoris. El que està passant ara en algunes illes de l’oceà Pacífic és com el Wuhan de la pandèmia. Ens acabarà arribant, més d’hora o més tard. I, pel que avancen els últims estudis, possiblement més aviat del que ens pensem. És important analitzar bé el que es diu, veure el contrast d’opinions que es debat des del rigor i entendre que, igual que va passar amb la pandèmia, cal tenir en compte les necessitats socials i econòmiques dels diferents països. Possiblement, també es començarà a parlar ja de com pal·liar el desastre, perquè cada cop més veus adverteixen que és pràcticament segur que ja no som a temps d’aturar l’escalfament de tres graus més de temperatura a finals de segle.

Estaria bé que, en general, no ens agaféssim aquesta COP26 com una cimera més. Davant les paraules i les promeses molts cops buides dels polítics, el que espera el món, i en especial els joves d’aquest món, són fets. Accions clares i directes i diners per portar-les a terme.