Menys divisió i nous llenguatges: el que podem aprendre d'Itàlia

La incontestable victòria a les urnes de la líder ultradretana Giorgia Meloni està fent tremolar els fonaments d'Europa. Per primer cop des de la creació de la UE, un dels seus pilars, la tercera economia de la zona, està en mans d'un partit neofeixista. Els valors europeus, els que s'han esgrimit quan es volia combatre altres governs ultradretans que han entrat en els últims anys a la Unió, com Polònia o Hongria, poden quedar en suspens o, si més no, poden ser qüestionats al nucli dur de la institució.

Són valors com ara la defensa de la independència judicial i la llibertat de premsa, del dret de les dones a decidir sobre el seu cos i a una igualtat real, dels drets dels col·lectius LGTBI, o del rebuig clar al feixisme i tot el que va significar, i també a la xenofòbia. Són alguns principis que clarament no han estat respectats en països com Polònia o Hongria, on les receptes de Meloni ja s'estan aplicant. El problema és que tenen com a objectiu controlar el sistema judicial i mediàtic per així mantenir-se en el poder i asfixiar l'oposició. Una estratègia similar a la que posen en pràctica o intenten aplicar altres líders ultradretans, com ara Bolsonaro o Trump, i que a Espanya funciona des de fa anys: la ultradreta controla part dels poders de l'Estat i directament bloqueja la possibilitat d'anar més enllà en les reformes socials. El pas que li falta, per impedir del tot aquestes reformes, és accedir al poder executiu.

Caldrà veure si la democràcia italiana i la seva Constitució podran combatre els intents de la ultradreta d'engegar una involució social realment contundent, o si acabaran sucumbint a la pressió. Tot i que inestable, la democràcia italiana és més antiga i consistent que l'espanyola, on inquieta profundament què podria passar si, com tot fa preveure, en les pròximes generals la ultradreta de Vox i la que s'amaga al PP arriba al govern.

Per això és urgent mirar d'aprendre algunes coses del que ha passat a Itàlia. Entre altres, tenir clar que en nombre de vots la coalició que ha liderat Meloni no té la majoria, i que si els altres partits s'haguessin entès o haguessin bastit una coalició, la desfeta no hauria estat tan absoluta. La dreta sempre és molt més disciplinada que l'esquerra, que té una tendència malaltissa a l'autodestrucció, via subdivisions, i el mateix passa amb el centre. En segon lloc, analitzar bé l'abstenció i les raons d'aquesta desafecció dels ciutadans amb la política. No és fàcil, i hi ha molts factors a tenir en compte, però potser cal fixar-se en el que ha fet mobilitzar els votants de Meloni i ha desincentivat els altres. N'hi ha prou mirant el compte de Twitter de la líder de Germans d'Itàlia per veure com la seva aproximació als ciutadans ha estat directa i propera, sense complexos, amb alegria. Recorda una mica l'estratègia populista que fa servir Isabel Díaz Ayuso a Madrid. La campanya del centreesquerra italià ha estat a la defensiva, acusant Meloni de crims de fa cent anys. Els vells lemes ja no serveixen i les forces d'esquerra, les socialdemòcrates i també les conservadores liberals de tot Europa, hauran d'aprendre a fer pinya i aplicar des d'ara mateix una renovació autèntica de llenguatges, missatges i, sobretot, de polítiques realment pensades per a la gent, si volen evitar que els nous feixismes arribin arreu.