"Amb el menjar no s'hi juga". És una frase popular que els avis i pares tradicionalment han adreçat a la canalla per renyar-los quan no mengen. Prové d'un temps en què en la nostra societat es passava gana, i ha perviscut en l'imaginari col·lectiu. En moltes parts del món encara hi ha malnutrició. Al nostre país hi ha bosses de pobresa amb problemes per tenir una alimentació correcta que paradoxalment conviuen amb pràctiques de malbaratament d'aliments –es dona en moltes llars, i també en la restauració i els supermercats–. Dues realitats contradictòries. A això encara hi hem d'afegir que la dieta predominant al primer món es basa en un fort consum de carn i d'altres tipus d'aliments la producció dels quals produeix un insostenible estrès ecològic. Aquest model té una afectació molt rellevant sobre la crisi climàtica, de manera que la ramaderia i l'agricultura industrials globals, i el transport massiu intercontinental de les mercaderies que produeixen, són en bona part responsables de l'excés de CO2 que emetem a l'atmosfera.
Davant d'això, hi ha dos moviments complementaris que es retroalimenten i que busquen minimitzar els efectes d'aquesta realitat insostenible per avançar cap a un canvi de paradigma. D'una banda, existeixen l'agricultura i la ramaderia ecològiques, que minimitzen l'ús general d'agents químics contaminants i perjudicials per a la salut i que, a més, són respectuoses amb els drets dels animals. D'altra banda, hi ha les noves dietes de reducció de consum de carn, vegetarianes o directament veganes, que en alguns casos, però, no estan exemptes d'inconvenients per a la salut si s'apliquen malament. En tot cas, cada cop hi ha més consciència social de la necessitat d'actuar en aquest doble terreny de la producció i el consum per contribuir a frenar el canvi climàtic i per garantir un futur alimentari saludable i sostenible per a tota la humanitat. El creixement fins ara imparable de la població mundial, sumat a l'explotació intensiva dels recursos de la Terra, és una cursa suïcida que hem de revertir.
La humanitat ha experimentat diverses revolucions alimentàries, començant per la del neolític i acabant per la revolució verda del segle XX, quan entre les dècades del 1940 i el 1960, a través de la ciència i la tecnologia, es van aconseguir grans avenços en la producció de cereals. Ara segurament estem a les portes d'un imprescindible nou canvi de model en el qual la tecnologia i la ciència tornaran a jugar un paper clau, però que demana també la implicació activa de la ciutadania, que, almenys en el món desenvolupat, haurà de menjar menys i millor, i haurà de ser molt més curosa i solidària a l'hora d'evitar el malbaratament. En aquest sentit, els canvis d'hàbits a les escoles que s'estan donant en molts centres de Catalunya són un bon camí a seguir, un camí que hauria d'irradiar a les llars i al conjunt de la societat. Però, sens dubte, no es pot deixar tot al voluntarisme o a la iniciativa cívica. També cal fixar aquestes noves tendències en la legislació per garantir que les generacions futures puguin menjar de manera sana i sostenible.
