El Butlletí Oficial de la Província de Barcelona (BOPB) publicarà aquest dijous l'aprovació definitiva dels pressupostos de l'Ajuntament de Barcelona després que no s'hagi pogut conformar una majoria per desbancar Jaume Collboni a través d'una moció de censura. Es tracta d'un mecanisme excepcional, que es pot fer servir dos cops en cada mandat, i que ja s'ha tornat bastant habitual a l'Ajuntament de Barcelona des que van desaparèixer els governs amb majories absolutes. De fet, fins ara l'han fet servir alcaldes de tres partits diferents: primer va ser Xavier Trias, de CiU; després, Ada Colau, dels comuns, i ara Jaume Collboni, del PSC. El que resulta interessant és que aquest mecanisme està pensat per afavorir la governança i impedir els bloquejos als quals sovint es veuen abocades les institucions a causa de la fragmentació política i els vetos creuats. En tot cas, s'estigui o no d'acord amb les polítiques concretes de l'alcalde de torn, qui se n'acaba beneficiant és la ciutadania, que veu que la circulació de diners públics no s'estrangula per manca d'acord entre polítics.
És inevitable pensar que si al Parlament hagués existit aquest mecanisme, el president, Pere Aragonès, no s'hauria vist obligat a convocar eleccions anticipades després del vot contrari dels comuns als comptes perquè hauria pogut aprovar els seus pressupostos, ja que no hi havia cap majoria operativa per desbancar-lo. I també és cert que Pedro Sánchez no s'hauria vist obligat a prorrogar els del 2023 per al 2024 a causa d'aquestes mateixes eleccions. Des del punt de vista català, però, aquest mecanisme té una contraindicació important al Congrés de Diputats, i és que reduiria la capacitat dels partits sobiranistes de negociar amb el govern central concessions per a Catalunya. Això és un problema perquè a la pràctica aquestes negociacions parlamentàries han estat històricament l'única via per aconseguir recursos i fer avenços en l'autogovern.
Tot i això, l'experiència que s'ha viscut al Parlament, on el tacticisme ha prevalgut sovint per damunt de l'interès general, demostra que val la pena plantejar el debat sobre quin marge han de tenir els executius per funcionar més enllà de les turbulències polítiques, ja que, ens agradi o no, els pressupostos són una palanca necessària per al funcionament ordinari no només de l'administració i els serveis públics, sinó de l'economia en general. Apostes estratègiques a llarg termini de país com la inversió en centres de recerca o les universitats haurien de quedar fora del pim-pam-pum polític i tirar endavant sense entrebancs. És responsabilitat dels polítics, vista la incapacitat per formar majories estables dels últims temps, trobar fórmules que minimitzin els efectes negatius per a la societat. Cal buscar un equilibri entre el dret a la representació política i el funcionament del sector públic, del qual depèn el futur de milers de persones i és clau per aprofitar oportunitats en un món tan competitiu com l'actual.
