L'exministre d'Exteriors espanyol José Manuel García-Margallo va admetre en una entrevista televisiva el març del 2017 que Espanya havia demanat molts favors a diferents països durant el Procés –la part viscuda fins llavors– perquè l'ajudessin a combatre l'independentisme català. Bàsicament es tractava d'impedir qualsevol pronunciament favorable a la idea d'un referèndum d'autodeterminació o de suport a les tesis del govern català. I, a poc a poc, aquests països que van ajudar Espanya comencen a cobrar-se les factures.
L'últim ha sigut el Marroc, que, en un comunicat del seu ministeri d'Exteriors en què retreu a Espanya la seva posició respecte al Sàhara Occidental, recorda a Madrid com l'any 2012 van rebaixar, a petició del govern espanyol, el rang de les autoritats que havien de rebre una delegació econòmica catalana (a més d'assegurar-se que l'ambaixador a Rabat estigués present en totes les trobades), i com el 2017 van denegar una petició de viatge d'una "gran líder del separatisme català". Espanya, doncs, comença a veure ara el cost que té per a les seves relacions diplomàtiques tota aquella guerra bruta contra l'acció exterior de la Generalitat que es va desenvolupar sota els governs del PP.
I el Marroc, que ara està immers en una ofensiva diplomàtica per obtenir el reconeixement internacional a l'annexió del Sàhara Occidental, és especialista en furgar en les contradiccions d'Espanya en benefici propi. Per això li diu que "no es pot combatre el separatisme a casa i fomentar-lo en la del veí". I, tot i que el comunicat marroquí és un conjunt de tergiversacions i manipulacions, no deixa de ser cert que és una contradicció que es defensi un referèndum d'autodeterminació per al Sàhara Occidental, que va pertànyer a Espanya i els seus ciutadans gaudien de la nacionalitat espanyola, i no es plantegi aquesta opció per al cas català. En canvi, si Espanya hagués permès un referèndum com va fer la Gran Bretanya amb Escòcia, ara estaria en condicions de poder exigir al Marroc un tracte similar per al poble saharaui.
El que és evident és que països de caràcter autoritari com el Marroc, o fins i tot Rússia en la seva relació amb Europa, han vist en el cas català un punt feble del respecte als drets fonamentals en territori europeu, i no dubten en utilitzar-lo i ho continuaran fent en el futur. En aquest cas és un xantatge en tota regla que busca que Espanya deixi de donar cobertura al Polisario i accepti d'una vegada la sobirania marroquina sobre aquest territori. La hipocresia de Rabat és de manual quan afirma que ells estan a favor de la "integritat territorial" d'Espanya i continuen reclamant la devolució de Ceuta i Melilla i obrint, cada vegada que ho consideren oportú, les seves fronteres perquè es produeixin arribades massives de migrants a territori espanyol.
El president espanyol, Pedro Sánchez, ha de mantenir-se ferm en la defensa del dret a l'autodeterminació del poble saharaui i, alhora, ha de ser coherent i avançar cap a una solució del conflicte català que passi per les urnes. Aquesta serà l'única manera per deixar de pagar les factures de Margallo i els que han vingut al darrere.
