La manca d'exemplaritat del Parlament
La nova informació que revelem a l'ARA sobre les indemnitzacions de la mesa del Parlament de Catalunya mostra, un cop més, com durant uns anys una de les principals institucions del país, la que redacta i aprova les lleis que regeixen la nostra vida col·lectiva, va viure en la seva bombolla de privilegis. La cambra legislativa no va respondre a l'exemplaritat que se li ha d'exigir. Eren els anys de les vaques grasses i hi va haver qui va creure que no calia mirar prim ni donar gaires comptes amb els diners públics, sobretot quan havien d'anar a parar a les pròpies butxaques. No es va cometre cap il·legalitat. El que es va produir va ser un abús de posició. L'òrgan que regeix el Parlament, la mesa, mancat de controls externs, va autobeneficiar-se d'una regulació molt avantatjosa que es va mantenir en el temps.
Després de l'escàndol de les llicències d'edat per als funcionaris del Parlament, el cas que ara ens ocupa s'origina el 2005, quan la mesa va aprovar un més que notable augment de les indemnitzacions en cas de finalització de la vinculació amb la institució per als membres de la mesa. El sentit era que els que plegaven tinguessin un coixí econòmic, que, tanmateix, era compatible amb qualsevol altre ingrés: nova feina, atur o jubilació. La retribució ja existia, però sota la presidència d'Ernest Benach va fer un gran salt quantitatiu. Els diners, a més, es cobraven d'un sol cop. Membres de la mesa com Higini Clotas (169.000 euros), Ramon Camp (144.000) o el mateix Benach (128.000) se'n van beneficiar a bastament.
Si fins al 2008 s'havien anat apujant els sous dels parlamentaris, aquell mateix any es van congelar. El 2010, ja en plena crisi econòmica i amb retallades generalitzades al sector públic, es va fer a la cambra una reducció general de salaris (un 15% als membres de la mesa, un 10% als presidents dels grups parlamentaris i un 8% a la resta de diputats: no tornarien a pujar fins al 2019). No es van abaixar, en canvi, els altres beneficis pràcticament només coneguts pels afectats, com les indemnitzacions. El 2012, sota la presidència de Núria de Gispert, la compatibilitat de la indemnització amb altres retribucions va ser anul·lada, però no per iniciativa del Parlament, sinó per una regularització de l'Estat. I tres anys després, el 2015, també en època de De Gispert, sí que es va fer un pas per iniciativa pròpia de la mesa cap a l'acotament d'aquest extra: es va passar a cobrar només una quantitat al mes, de manera que quan algú trobava feina la deixava de percebre.
A part del fet en si mateix, poc exemplaritzant, en tot aquest assumpte hi ha l'agreujant de l'opacitat. A aquest diari li ha costat molt aclarir un afer sobre el qual hi hauria d'haver transparència absoluta. El Parlament de Catalunya no hauria d'especular amb aquestes informacions: al contrari, hauria de ser el principal interessat a aclarir-les.
