Quan començàvem a superar la pandèmia, esclata la guerra. Les crisis s'encadenen i emmascaren la gran crisi global que està posant en joc el futur de la humanitat: la climàtica. Sempre hi ha algun daltabaix que passa per davant d'una urgència que, malgrat els senyals evidents que ens llança la natura, no ens acabem de prendre seriosament. Som uns irresponsables? Som uns inútils? Som uns inconscients? Ens arriba ara un nou SOS de l'ONU: el seu grup de científics climàtics ens ha advertit aquest dilluns que sense "una profunda i immediata reducció de les emissions [de gasos d'efecte hivernacle] a tots els sectors, limitar l'escalfament a 1,5 ºC quedarà fora del nostre abast". L'informe alerta també que l'aplicació de l'Acord de París, que ja era un pacte de mínims, és encara massa "lenta" i "desequilibrada entre sectors i regions". Més clar, l'aigua: estem perdent la cursa climàtica.
Europa, els EUA i la Xina ara mateix estan concentrats en veure com surt cadascú de la guerra d'Ucraïna. Esclar: no és un problema menor. I també és un desastre per a la humanitat, amb risc nuclear inclòs. Però tot i que no veiem els morts d'una manera tan dramàtica i feridora com a Butxa, la crisi climàtica també està tenint un cost en vides: incendis forestals, sequeres, pujades del nivell del mar... Els refugiats climàtics són una realitat mundial que va a més. En un sentit, la guerra d'Ucraïna hauria d'ajudar a passar a l'acció en el terreny de les energies renovables, si més no a Europa. La dependència europea dels combustibles fòssils russos hauria de ser un estímul afegit a l'hora de buscar alternatives. Més d'un país té sobre la taula el retorn a l'energia nuclear, un camí que no es pot descartar, tot i que la millor via, especialment en el nostre entorn mediterrani, són les energies solar i eòlica. Ja sabem que la seva implantació té costos paisatgístics i oposició social, però no hi ha més remei que apostar-hi fort. No tot han de ser grans centrals eòliques o solars: el minifundisme en tots dos casos és possible, viable i socialment recomanable, tot i que no serà suficient. Sigui com sigui, Catalunya ha de posar mans a la feina sense dilació.
Ni a casa nostra ni enlloc no hi ha temps per perdre si volem evitar un escalfament global les conseqüències catastròfiques del qual ja no podem circumscriure al terreny de les ficcions distòpiques. Les hem començat a viure en la pròpia pell, amb fenòmens climàtics extrems. Ara mateix, a Catalunya les gelades i el fred sobtat i sostingut d'aquest inici de primavera estan afectant la floració de moltes espècies vegetals que, a més, també a causa de l'escalfament planetari, s'ha anat avançant: sabem que de mitjana les peres maduren 40 dies abans del que maduraven fa quatre dècades; els albercocs, 28; els préssecs, 22; les pomes, 21; i les oliveres floreixen 20 dies abans que fa 45 anys.
La transició energètica no pot esperar. Avui, el 10% més ric de la humanitat –i la majoria de ciutadans del primer món ens hi podem comptar– és responsable d'entre el 34% i el 45% de les emissions de gasos d'efecte hivernacle globals. Ens toca actuar i exigir als nostres governs que actuïn.
