No ens cansarem mai de debatre sobre l'educació

La taxa de joves que deixen els estudis abans d'hora continua sent molt més alta a Catalunya i Espanya que a la resta d'Europa. Així ho reflecteixen les dades de l'OCDE. S'ha millorat una mica, però som lluny de la mitjana: entre el 2015 i el 2022, per al conjunt de l'Estat s'ha passat del 34,4% al 26,5% de fracàs escolar a l'ESO, quan a Europa la taxa és del 12,2%. Per tant, seguim tenint més del doble d'abandonaments. Mentre aquesta sigui la situació, tenim el deure de debatre i abordar amb esperit autocrític el present i el futur del nostre sistema educatiu. Hi tornarem tantes vegades com calgui: sortir del vagó de cua ha de ser una prioritat. I el fet que no ens n'estiguem sortint potser vol dir que no ho és tant com retòricament tots els governs diuen. Fa massa temps que hi ha gesticulació, canvis de llei i recerca de suposades solucions fàcils. Massa vaivens. Manca, en canvi, confiança en els professionals, continuïtat en les polítiques, autonomia per als centres. Tot plegat provoca desconcert tant entre els docents com entre les famílies. Els darrers temps hi ha hagut l'excusa de la pandèmia, però el problema venia d'abans i persisteix: no s'hi val, doncs, excusar-nos en el coronavirus.

L'abandonament prematur dels estudis és una xacra enquistada amb conseqüències greus com a mínim, i d'entrada, per als qui en són víctimes, per a les seves famílies i per al mercat laboral. Sense joves formats i educativament integrats, el futur s'enterboleix: hi ha menys gruix cultural, menys possibilitat de tenir professionals de qualitat, menys contacte amb la llengua catalana, menys nivell a la universitat, menys cohesió i ascensor social. Aquest diagnòstic hauria d'estar més assumit. El fracàs educatiu és la mare dels ous de molts fracassos col·lectius encadenats.

Com incidir, doncs, des de l'escola per revertir de debò la situació? Els centres educatius ja no són l'univers tancat de fa unes dècades: han perdut el monopoli del coneixement i la formació, han deixat enrere el que, poèticament, en podríem dir l'edat de la innocència educativa. Els nois i noies estan avui dia molt més subjectes a influències socials i mediàtiques. I alhora, en canvi, exigim a escoles i instituts que arribin allò on les famílies perden el control, que solucionin l'angoixa dels adolescents, que formin i controlin. Per fer tota aquesta tasca complexa cal incorporar nous professionals psicosocials al costat dels mestres, cal que els centres tinguin equips més compactes –sense canvis permanents– i amb més autonomia, per desburocratitzar la feina i fer-la més qualitativa amb l'objectiu d'abordar i personalitzar el tracte amb els nois i noies amb problemes d'adaptació, que sovint són problemes que venen de casa o del barri. Sense renunciar a la innovació en els mètodes o a les noves tecnologies, el més rellevant ha de ser aquesta feina fina, tant en el camp emocional com en el curricular. Es tracta de donar confiança als estudiants, de fer que trobin sentit als aprenentatges –en el cas de la FP, les pràctiques laborals hi poden ajudar molt– i que es facin seva la comunitat escolar.