La macrocausa del 13: un estrany i tortuós camí

BarcelonaDesprés de més de dos anys d'instrucció, la macrocausa de caràcter polític del jutjat número 13 de Barcelona sobre el referèndum de l'1-O ja té llista de processats: més de 30 alts càrrecs, la majoria del Govern (alguns encara en exercici de les seves funcions) i alguns del sector privat. Paradoxalment, el primer investigat, el jutge Santi Vidal, n'ha quedat exclòs, igual com el jurista Carles Viver i Pi-Sunyer, expresident del Consell Assessor de la Transició Nacional, i 13 alts càrrecs i empresaris més. Aquesta no és, però, l'única raresa de l'estrany i tortuós camí d'aquest cas. Rere Vidal, el jutjat del 13 ha arribat a investigar 47 persones amb un procediment que des de l'inici ha generat seriosos dubtes i que, en les seves actuacions, ha estat poc o gens transparent sobre què s'investigava i també sobre els delictes que s'atribuïen a cadascun dels acusats. Tot massa atípic. De fet, en aquesta causa, que és a la base del processament per rebel·lió al Tribunal Suprem dels líders independentistes, inicialment es parlava de revelació de secrets com a principal delicte. Al final, en canvi, el processament dictat per la magistrada Alejandra Gil –que va substituir el jutge Juan Antonio Ramírez Sunyer després de la seva mort– se centra sobretot en els suposats delictes de malversació, desobediència, prevaricació i falsedat documental. Els 17 afectats per malversació hauran de fer front a una fiança de 5,8 milions d'euros.

La macrocausa del jutjat número 13 se suma als processos oberts per la resta d'instàncies judicials de l'Estat contra l'independentisme –Suprem, Audiència Nacional i TSJC, a més del Constitucional–, en el que resulta difícil no interpretar com una autèntica ofensiva per frenar, per la via de les togues, la incontestable existència d'una aspiració política i social que, tal com mostren les enquestes (ahir mateix la del CIS), manté a Catalunya un suport electoral estable i majoritari. Però la maquinària judicial no s'atura, de manera que, per contrast, fa cada dia més evidents els dèficits democràtics d'un estat que aquests últims anys no ha sigut capaç d'abordar des de la negociació i el diàleg polític el que és un problema polític. Més que fer-se fort en l'anomenat "imperi de la llei", amb aquest ús instrumental dels tribunals el que està fent és debilitar un estat de dret que apareix com a venjatiu quan només sap respondre a la voluntat popular expressada a les urnes posant polítics electes i servidors públics entre reixes o portant-los al banc dels acusats.

Sens dubte, la persecució que s'està articulant a través dels tribunals és efectiva si el que es busca és un càstig. Però no ho és gens des del punt de vista polític. Recorda massa l'unamunià "Venceréis pero no convenceréis". La societat catalana (no només l'independentisme) assisteix dolguda i perplexa a la inacabable ofensiva judicial de l'Estat i es pregunta: ¿i després, què? Quan s'hagi consumat el càstig judicial, l'únic que s'haurà aconseguit és fer més profunda la ferida i, per tant, encara més difícil la solució.