Lluís Companys, memòria i vergonya

BarcelonaEl mateix fet que vuitanta anys després del seu afusellament encara s'hagi de reivindicar l'enorme injustícia que la dictadura franquista va cometre amb el president de Catalunya, Lluís Companys, ja denota l'enorme problema que té Espanya amb el seu passat dictatorial. Companys va ser extradit de la França ocupada sense complir els acords internacionals (en realitat va ser objecte d'un segrest acordat entre els ocupants nazis i els serveis secrets espanyols), va ser empresonat i torturat als calabossos de Madrid, va ser jutjat a la presó de Montjuïc sense les més mínimes garanties processals i amb un absolut menyspreu fins i tot de la mateixa legalitat franquista, i va ser afusellat de matinada en el més vergonyós secretisme. Tot això s'ha anat coneixent amb comptagotes al llarg de les últimes dècades, gràcies a l'esforç particular de molts historiadors, començant per les recerques de Josep Benet. I ha tingut una correlació institucional que va culminar el 2017 quan el Parlament va anul·lar tots els sumaríssims perpetrats pel franquisme. Més enllà de símbol de la resistència catalanista i antifranquista, totes aquestes recerques, doncs, també l'han acabat convertint en un referent de la memòria democràtica que transcendeix fronteres ideològiques i que posa en qüestió els silencis i oblits de la Transició.

Però aquest reconeixement, aquest consens historiogràfic i cívic que existeix a Catalunya, no ha trobat un correlat més enllà, en una Espanya on la memòria continua sent un ignominiós camp de batalla. L'últim president de la Generalitat republicana fa moltes dècades que hauria d'haver estat rehabilitat, no només a Catalunya, sinó a tot l'Estat, com una víctima del feixisme i la intolerància. I no tan sols no ho ha estat, sinó que una gran part de l'opinió pública espanyola segueix ignorant la injustícia que es va cometre amb el polític català, un demòcrata republicà. La dreta política i mediàtica estatal, que com més va més descarada es mostra en tots els seus aspectes ideològics, està excel·lint en particular amb l'obsessió per un revisionisme històric consistent en negar o blanquejar els crims i símbols de la dictadura. Només cal recordar, recentment, l'escàndol que es va voler muntar amb la retirada de les restes del dictador del Valle de los Caídos, o amb la decisió fa pocs dies de canviar el nom dels carrers de Madrid dedicats als socialistes Largo Caballero i Indalecio Prieto. Estem assistint a un nou i descarat guerracivilisme en el terreny de la memòria històrica, un clima, per tant, gens propici a fer justícia a la figura del president català afusellat amb ànim de revenja i mai del tot rehabilitat en democràcia. L'esborrany d'avantprojecte de llei de memòria que ha divulgat el govern espanyol sembla que finalment vol posar fil a l'agulla per reparar el tort. Però arriba tard, esclar, i ben segur que serà barroerament tergiversat i políticament instrumentalitzat per la triple dreta, que sembla que mai en té prou en el seu rearmament nacionalista. Vuitanta anys després, Companys segueix sent víctima de l'enfrontament de les dues Espanyes.