Les dades de l'Enquesta d'Usos Lingüístics de la Població són preocupants, però no dramàtiques. Ja sabíem que la radiografia sortiria amb ombres allargades. Fa temps que han saltat les alarmes. Ara bé, no és tant que disminueixin els parlants –hi ha baixada en termes absoluts, però poca–; és més aviat que el fort creixement poblacional no ha anat acompanyat d'una incorporació plena i habitual al català. La demografia resulta crucial en el retrat col·lectiu que ara tenim.
El repte, doncs, és el que des de fa més d'un segle té el país respecte a la seva llengua pròpia: sumar com a parlants les persones que venen a viure aquí. Recordem que venen perquè els necessitem –tenim una natalitat baixíssima i endèmica– i perquè aquí troben oportunitats. L'objectiu és que vinculin el seu progrés personal amb l'adopció de la llengua: que en sentin la necessitat. Que si volen tirar endavant, si aspiren a exercir com a ciutadans de ple dret, assumeixin que el coneixement i ús del català en el seu dia a dia els ajudarà a aconseguir-ho: trobaran millors feines, tindran una acollida més bona, els seus fills s'adaptaran millor. L'objectiu és fer del català un must.
Com s'aconsegueix això? Mai ha estat fàcil, i tampoc ho serà ara. Però com diu el conseller de Política Lingüística del Govern, Francesc Xavier Vila, "hi ha partit". Cal jugar-lo. Cal sortir a guanyar. D'entrada, doncs, toca foragitar el derrotisme fatalista i toca també acceptar que la nostra societat serà multilingüe. Avui, més parlants en català vol dir més persones bilingües –català-castellà– i multilingües. Vivim en un món global i Catalunya és una societat oberta, dinàmica. Dins aquest nou paradigma, el català és el nostre tresor, la nostra oferta singular, la cultura lingüística que estimem i brindem orgullosament a tothom, sense complexos. És una llengua amb història i amb futur, per als joves i els grans, per divertir-se, pensar i somiar. Per guanyar diners i per estimar. Per a tot.
Però com? Per fer que guanyi centralitat, és necessària una persistent acció global, amb les administracions públiques liderant, posant-hi recursos i donant exemple, i amb la societat civil empenyent. En tots els camps: per descomptat en l'educatiu, però també en el del dels mitjans de comunicació i la cultura, en el món de l'empresa, en la justícia, en l'esport, en la ciència... D'entrada toca crear les condicions per a l'aprenentatge dels qui arriben: potenciar al màxim l'oferta de cursos adreçats als nouvinguts. Que no hi hagi excusa per no posar-s'hi. L'acollida lingüística també ha d'incloure'ns a tots els catalanoparlants, amb una actitud proactiva cap als qui no ho són: adreçant-nos-hi d'entrada en català, convidant-los a sumar-s'hi sense agror, en positiu. No es tracta de buscar culpables ni bocs expiatoris. Es tracta de treballar per avançar, amb determinació. Un treball que també passa per aconseguir l'oficialitat a Europa i que ja ha assolit que es pugui usar al Congrés dels Diputats. Tot suma. Com també sumen els èxits de taquilla recents per al cinema en català. La llengua com a objectiu comú, per sobre i per sota dels partidismes polítics, al marge de batalles absurdes i malintencionades. És així com avançarem.
