Últimament ens hem acostumat a les males notícies sobre el futur del català. Les enquestes d'ús són certament preocupants, en especial entre els joves. El diagnòstic està fet i està clar. La croada política i judicial de la triple dreta per afeblir també l'idioma en el món escolar –a tots els territoris– no fa sinó empitjorar la situació i la percepció ciutadana. Els problemes pressupostaris i, per tant, de penetració de les televisions públiques en català (a les privades és absolutament marginal) i la nova realitat mediàtica on el que més compta són les plataformes i les xarxes socials (de nou amb una presència minoritzada del català) fan que el panorama sigui complicat. D'aquí el pessimisme. El fet que els índexs de venda de llibres en català hagin millorat, que en l'entorn radiofònic hi hagi bones audiències o que la premsa digital tingui un notable dinamisme no compensen. El català clarament necessita millorar la seva penetració popular: el carrer està dominat pel castellà, sobretot en els ambients urbans i joves.
La situació és delicada tant a Catalunya com al País Valencià i les Illes. Alhora, però, la col·laboració cultural entre els tres governs no havia sigut mai tan fluida com ara. S'està veient, per exemple, amb l'Any Fuster. La voluntat dels tres executius és anar-la concretant amb més iniciatives, defugint artificials polèmiques polítiques. En aquest context és on s'inscriu la iniciativa del govern català de tirar endavant aquesta tardor una campanya que es vol que sigui històrica, massiva i icònica de promoció de l'ús del català, a l’estil de les de la normalització que al segle passat van popularitzar dibuixos com els de la Norma i la Queta. La idea seria que s'hi sumessin tant la Generalitat Valenciana com el Govern Balear, a més d'Andorra. Seria, sens dubte, una fita històrica. Però no passarà. L'executiu de Ximo Puig ja ha deixat clar que ells també donen prioritat a la qüestió lingüística, però que ja tenen la seva campanya dissenyada. A les Balears hi ha dubtes entre dos dels socis de govern implicats en la qüestió de la llengua: els socialistes no veuen clar sumar-se a la iniciativa catalana i, en canvi, sí els de Més per Mallorca. Andorra sí que vol participar-hi.
Al marge del que passi a la tardor, l'important és que les coses s'estan movent. Els governs han posat rumb a la recuperació del prestigi i l'ús de la llengua comuna, arreu sempre en posició de desavantatge amb el castellà. Hi ha molt camí per córrer i moltes possibilitats d'actuació, sobretot en els terrenys cultural (editorial, audiovisual, teatral...) i educatiu. Les receptes: sumar esforços en programes concrets, implicar-hi la societat civil, injectar recursos i fugir de la problematització. Es tracta de fer, per la via dels fets persistents i de la col·laboració entre territoris, que passem del fatalisme al compromís. Les campanyes d'imatge són necessàries, però al darrere hi ha d'haver polítiques reals de foment que tinguin continuïtat, que siguin valentes, fins i tot atrevides, per incorporar al català col·lectius diversos. Si la campanya pot ser unitària, millor, però el que és realment crucial és la feina persistent i coordinada.
