El futur del català no hauria de ser objecte de picabaralles partidistes. És un assumpte massa important, massa sensible, massa emocional. És patrimoni de tots. És molt fàcil incendiar el debat sobre la llengua a l’escola, com fa anys que persegueix l’espanyolisme més ranci. Ni l’independentisme ni el conjunt del catalanisme no poden caure en aquesta trampa: és la manera més segura d’estavellar-se contra la realitat, de provocar més impotència i desànim, de crear divisió, d’allunyar la necessària cohesió i l’imprescindible consens per avançar. O per no seguir retrocedint. Perquè la situació del català, tant sociolingüística com judicial, és preocupant.
Davant d'això, l’ampli acord parlamentari d'ERC, JxCat –malgrat l'inèdit gest vacil·lant un cop ja firmat–, PSC i comuns suposa un doble intent: és una resposta a la immediata amenaça judicial del 25% –a la qual cal donar resposta– i és una rèplica dels grans consensos històrics sobre la normalització i la immersió. Els temps són uns altres i, per tant, tot és menys optimista. Tanmateix, això no vol dir que no sigui necessari. El que hi ha en joc és qui decideix i com s'aplica la política lingüística escolar a Catalunya: ¿ho fan els jutges o ho fan els representants polítics i els mestres? El pols continuarà molt de temps, i no està clar que aquest moviment parlamentari serveixi realment per aturar la via judicial; més aviat serveix per guanyar un temps imprescindible per apaivagar la inquietud als centres educatius, sobre els quals la justícia està posant molta pressió, i per seguir treballant a favor d'un consens al més ampli possible. Ara mateix, si no s'espatlla, suma més del 70% del vot popular.
Històricament, ja sabem que no s’ha pogut imposar el català només per decret. Al final, el que compta, i el que ha de comptar, és la voluntat i implicació dels mestres, que són els que tenen l'última paraula a l'escola. No tindria sentit, ni és possible, posar un inspector a cada aula. D'altra banda, tant l’Estatut com les lleis de normalització lingüística i d’educació que s'han aprovat al Parlament en democràcia han tingut cura de garantir els drets dels catalanoparlants i els castellanoparlants, alhora que han defensat la preeminència del català com a llengua pròpia, històrica i més feble, a més de garantir el coneixement del castellà, que en aquest acord de modificació de la llei de política lingüística es qualifica de llengua d'aprenentatge, cosa que ningú dubtaria si es digués de l'anglès. La llengua vehicular de l'educació primària i secundària segueix sent el català. Això és el que cal reforçar, evitant intromissions judicials.
La convivència a la societat catalana, molt plural –avui encara més que fa quaranta anys–, fa necessari un diàleg permanent. En aquest cas, més que mai, cal fer molta pedagogia. També cal l’habilitat de saber moure’s en un intricat i minat univers legal, en bona mesura dependent del que s’aprova a Madrid i d'una alta judicatura gens procliu al català. En aquest sentit, la passivitat dels darrers anys, a partir del 2014, quan la sentència del nou Estatut va introduir la idea del castellà com a llengua vehicular i quan van arribar les primeres sentències referides a centres concrets, no ha fet sinó desconcertar i afeblir el model de convivència de llengües amb el català com a idioma central. Ara no hi ha solucions màgiques, però cal posar-s'hi. Cal afrontar el problema amb determinació, amb consensos i parlant clar i català.
