Junts per Catalunya ha decidit separar-se del pacte pel català a l'escola. És un trencament històric. El binomi escola-llengua ha estat un pilar del catalanisme com a mínim des del 1908, quan l'Ajuntament de Barcelona va presentar el seu famós Pressupost de Cultura, que finalment no va prosperar però que va obrir camí. La Mancomunitat, la Generalitat Republicana i la Generalitat recuperada han tingut en l'escola un eix per aconseguir la cohesió social a través del català com a element integrador. En els tres casos, manessin les dretes o les esquerres, un amplíssim consens polític i ciutadà ho ha fet possible. S'ha tingut com un pilar bàsic, fonamental. L'escola en català és a la societat catalana el que la monarquia seria a l'espanyola. Espanya s'identifica amb el símbol de la institució més alta, suprapartidista; Catalunya ho fa amb el símbol d'una institució de base, ciutadana, al marge de partidismes. Són dos amplis consensos de naturalesa diferent que retraten el caràcter de cada país.
Per això el gest inèdit de Junts resulta tan inquietant. Perquè trenca amb un consens troncal. L'explicació és que l'independentisme de Junts té un pòsit ideològic rupturista, no ja amb Espanya, sinó amb el mateix catalanisme. Però una cosa és trencar amb el gradualisme estratègic històric del catalanisme i una altra de ben diferent és situar al centre de la batalla l'espai preservat de l'escola catalana, només profanat per l'espanyolisme polític i mediàtic. Malgrat que el triplet Cs, PP i Vox no han aconseguit, en les últimes dècades, mobilitzar les famílies contra un ensenyament amb el català com a llengua central, sí que han obtingut el favor dels tribunals, que han anat fent forat per laminar el caràcter de l'idioma propi com a llengua vehicular de l'ensenyament a partir de la sentència del 2010 del Constitucional contra el nou Estatut, que obria les portes a fer del castellà una segona llengua vehicular. El resultat són unes sentències, com la del TSJC sobre l'obligació d'impartir un 25% d'hores en castellà, que desmunten un sistema d'èxit tant acadèmic (fa dècades que tots els nois i noies acaben l'educació obligatòria amb els nivells requerits de català i castellà) com convivencial.
Davant d'això, què fem? La millor resposta ha de ser mantenir l'escola catalana com un pilar, com el fruit d'un gran consens molt més enllà de les rengles de l'independentisme. Perquè l'escola catalana, amb l'idioma propi com a prioritari, ha de continuar sent un projecte compartit pel gruix del país. Això no es pot perdre. La minoria que busca la confrontació i que no accepta la necessitat d'una especial promoció del català ha de continuar sent això, minoritària i excèntrica, extrema. Tot el que sigui trencar aquesta unitat com a garant del model d'escola catalana és un perill, és obrir la capsa de Pandora. Els juristes avalen la fórmula que s'havia pactat, i de la qual Junts finalment s'ha desmarcat: la reforma de la llei de política lingüística. El sentit comú aconsella donar-li una oportunitat. I sobretot mantenir la unitat per molt que costi negociar-la.
