La llengua que Casado criminalitza
El català té un problema greu d'ús social. I també en té un altre de criminalització política i ideològica. El primer problema és complex, tant en les causes com en les possibles solucions. El segon problema, esclar, tampoc no és fàcil de resoldre, però sí que és fàcil identificar d'on surt i què busca: és fruit de l'endèmica intolerància a la diversitat de bona part de la societat espanyola, que entén el català com una nosa i una competència en lloc d'un enriquiment cultural. Costa d'entendre aquesta obtusa obsessió, però és una realitat. Des d'aquest estès i persistent prejudici, els últims temps, a més, s'ha volgut identificar la llengua catalana amb l'independentisme, cosa que ha fet créixer uns quants decibels el nivell d'agressivitat espanyolista contra l'idioma, i de retruc l'ha problematitzat. Si per causes demogràfiques i històriques la situació del català al carrer ja és de per si prou delicada, i parlar-lo suposa sovint un esforç afegit, aquest assetjament insidiós encara el perjudicat més.
La impunitat amb què l'espanyolisme més agressiu ha tractat i tracta el català és de vergonya i de denúncia. El fet que ja hi estiguem acostumats no vol dir que, per no alimentar l'espiral de bronca que busquen, s'hagin de deixar passar sense rèplica determinades sortides de to. Això és el que ha passat ara amb les declaracions que el desembre de l'any passat va fer l'aleshores encara líder del PP, Pablo Casado, quan va arribar a afirmar, evidentment sense cap mena de prova, que hi ha mestres d'escola que no deixen anar al lavabo els nens i nenes que parlen en castellà i que a altres infants castellanoparlants, al pati, els posen pedres a la motxilla. Es tractava, sens dubte, d'ajudar a posar en el punt de mira la immersió lingüística, convertint el seu objectiu integrador –que tots els nois i noies puguin conèixer les dues llengües oficials de Catalunya, el català i el castellà– en un suposat i fals ànim d'exclusió. Doncs bé, després de la denúncia interposada pel govern de la Generalitat, finalment un jutge de Barcelona ha obert una investigació a Casado per un possible delicte d'injúries, i no en descarta un de calúmnies i un altre d'odi o discriminació.
No podem confiar que la justícia arregli l'ús social del català, però seria un precedent important que declaracions com aquestes no sortissin mai més gratis. Ajudaria, potser, a desactivar els atacs desmesurats que rep. I a fer possible un pas endavant cap a un nou i ampli consens per treure la llengua del combat partidista, de la confrontació eixorca. Les llengües són expressions de cultura i eines de comunicació, tal com defensa Òmnium, que acaba d'engegar una campanya d'autoestima col·lectiva per aconseguir mig milió d'activistes del català. La immensa majoria dels catalanoparlants no rebutgen el castellà –entre altres coses perquè el 100% són bilingües–, però volen poder viure en el seu idioma. No és tan difícil d'entendre. Per què encara hi ha castellanoparlants que neguen un present i un futur mínimament normalitzat per al català?