Lleialtat mútua o desgovern
Un govern sense lleialtat mútua no és un bon govern. No pot funcionar bé. Aquest ha estat el drama de l'executiu de coalició encapçalat per Pere Aragonès des que va començar el seu camí. Tot el soroll que l'ha envoltat fins ara ha deixat en segon pla l'acció sectorial, tan important en els temps de crisi que estem vivint. Des del principi, i de manera com més va més intensa, el permanent enfrontament dialèctic entre els socis al voltant de la qüestió nacional ha enverinat la relació i ha monopolitzat un relat contradictori. Tota la tensió acumulada durant aquests mesos ha esclatat en les últimes hores amb el debat de política general, l'amenaça de Junts de demanar una qüestió de confiança al president i, com a resposta per part d'aquest, el cessament del vicepresident, Jordi Puigneró, que era coneixedor de la iniciativa i no l'hi hauria comunicat a Aragonès.
Tot i les paraules d'Aragonès en el sentit que volia cenyir la crisi a la sortida del vicepresident, és molt difícil que Junts ho accepti de manera pacífica. L'executiva es reuneix aquest dijous al matí a primera hora per decidir com hi respon, però sembla cada cop més difícil que es refacin les relacions entre els dos partits. Tot apunta, doncs, que caminem cap a un trencament total entre ERC i Junts, amb totes les conseqüències que això implica.
Temps s'haurà d'analitzar l'actuació de cadascú en aquest vodevil, però costa d'entendre que, des de la discrepància estratègica, ERC i JxCat no hagin estat encara capaços d'establir i pactar unes mínimes bases comunes per intentar superar la repressió de l'Estat i pensar en escenaris de futur. Al contrari, han fet públiques les seves discrepàncies pràcticament cada dia i, en el cas de Junts, ha semblat que jugava a ser oposició i govern alhora.
De fet, l'espectacle d'enfrontament entre els dos partits fa les delícies de l'oposició. La debilitat i inestabilitat del govern independentista de coalició és una bicoca per als sectors de l'Espanya unitarista. I és també una fàbrica diària de desenganys i decepcions a Catalunya, un descrèdit permanent per als que durant anys han cregut de bona fe i han treballat per avançar cap a l'exercici del dret a l'autodeterminació. La pugna fratricida entre JxCat i ERC també ha suposat un desprestigi creixent per a les institucions catalanes d'autogovern, començant pel Parlament i seguint pel mateix Govern.
Des d'aquest punt de vista, la crisi era previsible i inevitable. I potser necessària per aclarir el panorama polític i acabar amb la situació d'impàs actual en una relació que havia esdevingut tòxica. I encara que en els pròxims dies hi hagi un nou vicepresident de Junts, que haurà de tenir el vistiplau d'Aragonès, cada cop és més difícil que les bases d'aquest partit acceptin quedar-se al Govern. Arribats en aquest punt, recosir la confiança sembla una quimera –que és en mans de les bases de JxCat–, tot i que l'experiència recent de la política catalana demostra que sempre hi ha espai per a la sorpresa i les solucions imaginatives. Però potser aquesta etapa també ha arribat al seu final.
