Una llei necessària per lluitar contra els abusos als infants
El Congrés de Diputats ha donat llum verda aquest dijous, només amb els vots en contra de Vox i el PNB, a la llei orgànica de protecció a la infància i l'adolescència, una norma que pretén tenir, en l'àmbit dels abusos contra els nens, el mateix impacte que va tenir la llei contra la violència de gènere el 2004. En aquest sentit, la llei aporta com a principal novetat que la prescripció dels delictes sexuals contra infants no començarà a comptar fins que la víctima compleixi 35 anys, mentre que ara comptava a partir dels 18. Aquest fet provocava, per exemple, que un abús amb una pena inferior als 10 anys pogués prescriure en 5, és a dir, quan la víctima en fes 23. Moltes vegades, però, les víctimes triguen molts més anys a ser conscients de l'abús o a reunir el valor suficient per posar una denúncia contra l'agressor, i això provocava que en molts casos la justícia es trobés que els presumptes delictes ja havien prescrit.
A partir d'ara aquests delictes podran ser perseguits durant molt més temps. Com a mínim fins que la víctima compleixi 40 anys, i en els casos més greus, de penes elevades, fins que en tingui 55. Aquest és un canvi substancial que llança un missatge molt clar als pederastes: la justícia tindrà ara molt més marge per perseguir aquests delictes, i les víctimes no es trobaran tan fàcilment com ara amb el mur de la prescripció. Aquesta és una victòria de les entitats que fa temps que batallaven per introduir aquests canvis legals, com ara la Fundació Vicki Bernadet, o de personatges representatius com el pianista James Rhodes, ell mateix supervivent d'abusos sexuals durant la infantesa. De fet, la norma es coneix també com a llei Rhodes.
La norma, però, va molt més enllà i intenta introduir un canvi cultural en la societat, tal com va explicar la ministra Ione Belarra. Així, s'instaura l'obligatorietat de denunciar qualsevol sospita de violència cap a un infant, es crearà la figura del "coordinador de benestar" als centres educatius, s'elimina el concepte de síndrome d'alienació parental (SAP), molt discutit pels experts, i s'introdueix l'edat com un motiu de discriminació i el reforçament dels serveis socials com a "agents de l'autoritat". Aquest darrer punt té el perill de provocar desprotecció de les famílies davant de l'administració, per exemple a l'hora de retirar la custòdia. Un altre punt que s'haurà de polir amb el temps són les invasions competencials que hi pugui haver, cosa que ja va provocar l'abstenció de JxCat, el PDECat i Bildu, a més del vot contrari del PNB. Catalunya ja compta amb un Pacte per la Infància des del 2010 que inclou alguna d'aquestes mesures, i caldrà veure com s'apliquen sense interferir en les competències de la Generalitat.
En tot cas, la llei és un avenç i ha de servir per acabar amb la llei del silenci en l'àmbit dels abusos i la violència contra els infants. No és una cosa que hagi de quedar entre les quatre parets d'una casa: cal protegir els menors i donar-los la confiança suficient com a societat perquè s'atreveixin a denunciar-ho. Això sol ja és un canvi cultural i de paradigma gegant.