Una llei de l'habitatge descafeïnada?

El problema de l'accés a un habitatge digne és un dels elements que més precarietat social generen. La liberalització dels preus del lloguer, que ara es vol mitigar, sumada a la crisi de la bombolla immobiliària del 2008 i a la crisi pandèmica, n'han extremat la gravetat. Només la moratòria dels desnonaments durant l'actual crisi del covid ha aconseguit frenar el daltabaix social. Però el problema, accentuat també per un gran dèficit d'habitatge social, està lluny de resoldre's. Per a una persona sola, amb un sou mitjà, resulta impossible accedir avui a un habitatge en una àrea metropolitana, sigui de compra o de lloguer. Els joves, en especial, ho tenen molt complicat per emancipar-se, per ser autònoms.

L'avantprojecte de llei d'habitatge espanyola, que ha de donar peu a la primera norma estatal en 40 anys, havia generat moltes expectatives. El fet que al govern de coalició hi hagi una formació, Podem, que n'ha fet cavall de batalla ideològic i programàtic feia pensar que es podia fer un pas endavant important. Però pel que sembla l'acord final al qual s'ha arribat amb el PSOE ha rebaixat els objectius. En tot cas, els ha rebaixat respecte, per exemple, a la llei catalana, la qual, d'altra banda, ja va ser portada davant del Tribunal Constitucional pel mateix executiu de la Moncloa. En uns quants punts més agosarada que l'avantprojecte de llei espanyol, la norma catalana penja d'un fil. Certament, encara hi ha marge perquè el Congrés de Diputats esmeni un text que, d'altra banda, només podrà tirar endavant amb el suport del sobiranisme català i basc. De fet, les comunitats governades pel PP ja han dit que no tenen cap intenció d'aplicar el futur text estatal: amb les competències traspassades, el poden ignorar sempre que no disposin de llei pròpia. Si hi ha llei autonòmica pròpia, com és el cas català, cal adaptar-la a l'estatal.

L'avantprojecte del govern espanyol arriba, doncs, amb onze mesos de retard sobre el calendari anunciat i amb algunes decepcions. La regulació dels preus, que ha sigut el principal punt de fricció entre socialistes i podemistes, s'ha resolt fent èmfasi en la via dels incentius fiscals. Finalment, es recull una reducció de l’IRPF de fins al 90% si el propietari rebaixa un 5% el lloguer en comparació amb el contracte anterior (al principi, per bonificar-se aquesta reducció, el lloguer havia de caure un 10%, com marca la llei catalana, que ara es pot veure rebaixada). Un altre punt de conflicte és el de les anomenades "zones tensades", on els grans tenidors (els que tenen més de 10 habitatges) estaran obligats a abaixar el lloguer, i els petits (els que en tenen menys de 10), a congelar-lo. Aquesta rebaixa o congelació s'haurà de fer en relació amb un índex de referència dels preus, una estadística sobre la qual la normativa no concreta res i que, a més, té un marge de 18 mesos per ser negociada a partir del moment que s'aprovi la norma. Tenint en compte que el tràmit al Congrés es pot allargar força mesos, la intervenció efectiva sobre el gran problema social que tenen Espanya i Catalunya encara trigarà molt. Massa. Com a mínim, quan arribi, estaria bé que no es quedés a mitges.