La llei d'habitatge, un pas endavant però no l'últim
BarcelonaL'acord anunciat aquest divendres per ERC i Bildu amb el govern espanyol sobre la llei d'habitatge permet desbloquejar un dels projectes estrella de l'executiu d'esquerres i que pretén donar solucions al que ara mateix és un dels principals problemes que afecten la ciutadania, sobretot els joves. En efecte, la llei posa l'accent sobretot en els lloguers –que normalment són la via inicial per accedir a un habitatge o l'opció de les persones que no poden assumir una hipoteca–, que en els darrers anys s'havien disparat fins a provocar una autèntica emergència habitacional.
L'acord està inspirat en la llei catalana que va estar en vigor una mica més d'un any abans que la tombés el TC i que limitava el preu dels lloguers en les anomenades zones tensionades. La nova llei incorpora el compromís que els lloguers no es puguin apujar més d'un 3% durant el 2024. Serà durant aquest any quan s'haurà de pactar un nou índex d'actualització anual de lloguers que eviti les oscil·lacions de l'IPC. I també s'adopten mesures que afavoreixen el llogater, com ara que els honoraris de la immobiliària, que fins ara anaven a càrrec de l'inquilí, passin ara ser cosa del propietari.
La llei, com dèiem, dona resposta a una situació de crisi i pretén mitigar el problema de l'accés a l'habitatge, però caldrà estar atents per si hi ha efectes indesitjats o contraproduents. Alguns estudis apunten que la limitació de lloguers pot provocar una retirada de pisos del mercat per posar-los a la venda, cosa que repercutiria en un descens de l'oferta. Altres experts consideren que el lloguer encara continuarà sent una inversió i un negoci interessant, i que, per tant, no es produirà aquest efecte. La manera d'evitar-ho segurament és a través d'incentius fiscals als propietaris perquè els surti a compte posar en lloguer un habitatge abans que vendre'l.
En tot cas, aquesta llei és la via més ràpida per obtenir resultats a curt termini, però no es pot oblidar que bona part del problema ve provocat per la manca d'un parc d'habitatge públic de lloguer suficient, com sí que hi ha en altres països. Per això cal mantenir la pressió a les administracions perquè accelerin la construcció d'habitatge públic i no es pensin que el problema ja està solucionat.
En el cas concret de Barcelona, a més, cal ser conscient que les polítiques d'habitatge han de tenir una perspectiva metropolitana i abraçar la primera i segona corona. La capital catalana, com és sabut, té un problema de manca de sòl que fa difícil que hi hagi grans promocions que tinguin un efecte real en el mercat. En el futur, a més, s'haurà de combinar una potent política de rehabilitació d'habitatges, sobretot a Ciutat Vella, amb una xarxa de transport públic que permeti als quatre milions d'habitants de l'àrea metropolitana moure's. Viure a Barcelona hauria de poder estar a l'abast de la majoria, i no només d'uns pocs.
En conclusió, l'acord anunciat aquest divendres és un pas en la bona direcció, però que caldrà vigilar i que, a més, no pot ser en cap cas l'últim.
