Llei d'habitatge: ara és el torn de la Generalitat
BarcelonaDesprés de la votació d’aquest dijous al Congrés només falta el tràmit al Senat de la setmana que ve per aprovar definitivament la llei d’habitatge, la primera d’aquestes característiques que s’aprova a tot l’Estat i que pretén donar resposta a la situació d’emergència habitacional que pateixen moltes famílies i singularment els joves. La llei està inspirada en la norma catalana que va ser tombada pel TC per una qüestió competencial i conté algunes reivindicacions històriques de les entitats socials, com ara que l’habitatge públic sigui bàsicament de lloguer i no pugui passar al mercat privat, i que sigui el propietari el que hagi d’assumir els costos de la formalització del contracte i no l’inquilí. També manté el límit màxim del 2% per a les pujades del lloguer durant el 2023 i el fixa en el 3% per a l’any que ve.
Però el moll de l’os de la llei és la limitació dels lloguers més a llarg termini a través de la creació d'un índex de referència de preus a les anomenades "zones tensionades". Aquí la llei deixa la potestat de definir aquestes zones a les comunitats autònomes i es compromet a crear un índex de referència al llarg del 2024. Aquest és un forat important de la llei, ja que si no hi ha una majoria parlamentària suficient la llei podria quedar en paper mullat.
La norma també inclou incentius fiscals per als propietaris que rebaixin els preus, per intentar que no hi hagi una retirada massiva de pisos del mercat de lloguer, tal com alguns estudis apunten que podria passar. I el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, està anunciant aquests dies fins a 180.000 habitatges públics per arribar a la mitjana europea del 9%, però sense acabar de concretar ni com ni on es faran.
Un altre punt important que la llei deixa fora és l’anomenat lloguer de temporada, el subterfugi que molts propietaris poden fer servir per esquivar la limitació de preus, que obliga l’inquilí a renovar el contracte cada vegada, com si fos un turista i no un llogater estable.
En definitiva, ara és el torn que la Generalitat aprofiti al màxim el marge que li dona la llei per fixar una política pròpia d’habitatge. No en va Catalunya és un dels llocs on el mercat ha generat més disfuncions i on és més difícil accedir a un habitatge digne. També els ajuntaments, començant pel de Barcelona, haurien d’afanyar-se a aplicar la llei aprofitant l’experiència de l’any i escaig que va estar vigent la catalana. Lamentablement, hi ha molta gent esperant que se li obri una finestra d’oportunitat per emancipar-se o accedir a un habitatge en condicions.
Finalment, l’administració hauria de ser prou flexible per ser ràpida a l’hora de detectar problemes en l’aplicació de la llei i evitar que passin coses com amb la del només sí és sí. Estem d’acord que la situació demana un cert grau d’intervenció del mercat, però això no servirà de res si no s’assegura un estoc suficient de pisos disponibles, i això passa per convèncer els propietaris que és millor llogar que vendre.