Línia marcada en economia i dubtes amb Catalunya
BarcelonaPedro Sánchez va presentar ahir el seu nou equip. Per telèfon al rei Felip VI i en una curta compareixença -sense preguntes- al conjunt de la ciutadania. En tots dos casos, breu i indolor. Demà se celebrarà el primer consell de ministres i el president del govern espanyol se sotmetrà a les preguntes dels periodistes. Ja no serà tan breu i potser tampoc tan indolor, en un crescendo que és cap on apunta la legislatura. Sánchez vol que sigui la del “diàleg social, territorial i generacional”, però en tot cas segur que serà la dels marcatges estrets.
En matèria econòmica, la vigilància vindrà de la Unió Europea, que veu menys clars que mai els comptes de l’Estat perquè es malfia de la presència d’Unides Podem; la mirada de Brussel·les obligarà Sánchez a no fer gaires experiments. Per això ha configurat un equip de tall marcadament tècnic i econòmic, amb “competències molt precises”. Ha separat Treball de Seguretat Social, o ha triat Arancha González Laya (experta en comerç) per a Exteriors. A més, González Laya, la vicepresidenta Nadia Calviño i el nou titular de Seguretat Social, José Luis Escrivá, tenen experiència en organismes internacionals. En definitiva, ha encapsulat Podem en la “moderació econòmica”, en paraules de Pablo Iglesias.
Després, esclar, tenim la situació a Catalunya. L’acord d’investidura amb ERC, que inclou el compromís d’obrir una taula de diàleg amb el Govern (el compte enrere ja està en marxa) i de “desjudicialitzar” el conflicte amb l’independentisme, situa una segona lupa de gran augment sobre la Moncloa, i aquí Sánchez no en tindrà prou no fent experiments, sinó que haurà de ser proactiu i creatiu en temes que incomoden profundament les estructures de l’Estat. I amb la triple dreta, que ja ha mostrat com pot ser de bel·ligerant i agressiva.
A diferència de la carpeta econòmica, Sánchez ja no fiarà la catalana a la feina d’equip, sinó a les individualitats. El president espanyol va admetre ahir, fora de la compareixença, que liderarà aquesta qüestió amb la vicepresidenta Carmen Calvo i el ministre de Justícia, Juan Carlos Campo, com a escuders. I aquí els perfils despisten força més. No tant per Sánchez i Calvo, que sobre la situació a Catalunya han dit una cosa i la contrària, com per Campo. És coneguda la seva estreta proximitat a Manuel Marchena, el president del tribunal del Procés, així com a Susana Díaz, líder del PSOE andalús, però també ho és que com a ex secretari d’estat de Justícia en el govern de Zapatero (2009-2011) ja havia d’impulsar la reforma de l’administració de justícia, estroncada per la majoria absoluta de Rajoy del 2011. En realitat, pot resultar més clau en l’equació el nom del -o la- fiscal general de l’Estat.
Campo va ser l’últim ministre a saber que ho seria, i l’últim nom que la Moncloa va poder distribuir. No va ser una tria fàcil, i no és un càrrec fàcil. Però ni el nom elegit permet treure conclusions definitives, malgrat el perfil. En realitat, segurament el que indica és que mentre en la parcel·la econòmica Sánchez no dubta a ensenyar les cartes, en la catalana no té la ruta tan marcada.
