Els límits de l'estratègia de l'exili
L'estratègia d'internacionalització de l'independentisme català que des de la tardor del 2017 lidera l'expresident Carles Puigdemont des de l'exili ha viscut molts alts i baixos. Aviat farà sis anys que dura. Aquest dimecres ha rebut un revés important, que no és definitiu, però que suposa un contratemps en la batalla pels drets fonamentals i les llibertats polítiques. El tortuós camí s'estreny una mica més. El Tribunal General de la Unió Europea (TGUE), poc procliu a les posicions de l'independentisme català, ha rebutjat les demandes de Puigdemont i els eurodiputats Toni Comín i Clara Ponsatí i els ha deixat sense immunitat parlamentària.
Certament, la decisió es pot recórrer al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), on hi ha més sensibilitat als postulats legals que defensa el sobiranisme. La batalla judicial, que, tal com s'ha vist un cop més amb les reaccions tant en l'àmbit català com en l'espanyol, per descomptat també és política, encara s'allargarà. Els polítics catalans exiliats tornen a estar en mans de la justícia belga i veuen restringits un altre cop els seus moviments fora d'aquest país. S'espera que el jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena emeti pròximament noves euroordres per extradir Puigdemont i Comín a Espanya, ara no per la derogada sedició, sinó per malversació agreujada i desobediència –la qual cosa implica presó–; Ponsatí, només processada per desobediència, en podria quedar al marge. No està clar com hi reaccionarà la justícia belga.
En tot cas, s'allunya una mica més un hipotètic retorn a Catalunya en llibertat dels exiliats i, en canvi, es dona una empenta a Llarena i a la posició de l'estat espanyol. Per descomptat, hi ha partida, i l'advocat Gonzalo Boye ha demostrat habilitat per jugar-la. Però a mesura que passa el temps, no costa gaire veure que el marge per trencar la lògica de la solidaritat entre estats es redueix. El moment polític global d'involució, amb l'extrema dreta guanyant posicions a tot Europa, i una guerra tampoc no hi ajuden.
Els rèdits polítics de l'estratègia de l'exili estan mostrant els seus límits. L'emocionalitat de fa uns anys ha donat pas a la normalització d'una situació atípica. L'independentisme català ja ha desaparegut de l'agenda internacional i, internament, manté la seva debilitat i desorientació. Tampoc es pot dir que la via negociadora, més enllà dels rèdits tangibles de la distensió i la sortida dels presos polítics de la presó i el canvi del Codi Penal, hagi donat fruits pròpiament polítics.
A curt termini, la decisió del TGUE serà aprofitada de cara a les eleccions del 23-J per un PSOE que es mou entre la duresa judicial amb l'exili i la negociació limitada amb l'independentisme de l'interior. A les portes de la campanya electoral, i davant les acusacions de debilitat que rep per part de PP i Vox, Sánchez pot mostrar un trumfo judicial. Però el plet sobiranista català, principal factor de desestabilització permanent de la política espanyola, no el resoldrà cap jutjat ni espanyol ni belga. Fins que, des de Barcelona i Madrid, no s'assumeixi un diàleg i una negociació seriosos, que inclogui el retorn dels exiliats, no hi haurà possibilitats reals de trobar una via de sortida a la gran qüestió irresolta.