Els resultats de les proves PISA han generat a Catalunya un encès debat sobre el nivell dels nostres alumnes i la realitat general de l'ensenyament. També ha passat en alguns països del nostre entorn que han sofert davallades similars, en especial a França i Alemanya. Amb la particularitat que el cas català és dels més sagnants, sobretot en comparació amb el conjunt d'Espanya, que ha resistit millor el xoc educatiu postpandèmic. Tot pegat ha provocat una crisi en l'opinió pública i en el món docent en particular, el qual ja partia d'una situació tensionada amb molts elements concurrents, des de demandes sindicals fins a visions metodològiques confrontades, passant pel cansament i la desorientació de molts docents, el desconcert de les famílies o la irrupció dels mòbils a les aules, entre altres factors. Només faltava el daltabaix de les proves PISA per acabar de provocar l'incendi.
Enmig d'aquesta sotragada general, la resposta del departament d'Educació de la Generalitat ha estat lenta i titubejant, intentant rebaixar l'abast de l'emergència i buscant excuses metodològiques mal fonamentades –posant en dubte, per exemple, la mostra de centres on es van fer les proves, una tria que l'OCDE fa a partir del que li ha dit el mateix departament–, cosa que només ha generat més confusió. El missatge oficial, en el qual avui insisteix la consellera Anna Simó a l'ARA, és que cal deixar treballar els centres sense donar més cops de volant i fent confiança en els mestres. No s'ha arbitrat, doncs, cap gabinet de crisi ni cap pla de xoc, i s'insisteix que, sense fer soroll, ja s'està fent el que toca; entre altres coses perquè ja se sabia que els resultats no serien bons.
Sens dubte, vista la tendència de les últimes dècades a canviar les directrius i els programes educatius a cada nou govern català o estatal, ens guardarem prou de demanar intervencions precipitades. Però això no vol dir que no calgui agafar el bou per les banyes, fer autocrítica, depurar responsabilitats –sobre les inicials explicacions incorrectes–, acceptar diàfanament els mals resultats i tenir la capacitat de fer una reflexió de fons i de parlar amb claredat de cap on cal anar. Altrament, sembla que només es vulgui protegir un col·lectiu docent sense la complicitat del qual qualsevol canvi o millora és inviable. D'acord: la prudència és lloable, però la por és mala consellera.
Les proves PISA han fet evident el malestar i la baixada de qualitat general, que venen de lluny i que ara de cop s'han fet més palesos. Es troba a faltar un lideratge fort en el discurs polític, que no vol dir donar instruccions metodològiques, però sí fixar objectius ambiciosos i concrets, convocant els agents implicats –administracions, associacions de mestres, pedagogs, famílies, partits...– a sumar esforços i a buscar grans acords. És a dir, a posar-se deures autoexigents i donar des del Govern exemple de rigor, feina i màxim compromís per revertir una situació que, si no es corregeix, suposarà un fre per al progrés d'un país que sempre s'ha enorgullit de la seva tradició educativa i que ara veu com va quedant a la cua del seu entorn.
