L'OTAN, que avui fa 75 anys, s'està plantejant tenir un paper més actiu en la guerra d'Ucraïna. Encara no directament amb tropes sobre el terreny, però sí gestionant un gran fons d'ajuda, inicialment xifrat en uns 100.000 milions d'euros, que serviria per donar suport a Kíiv els pròxims cinc anys. Això sembla indicar que veu que la guerra pot anar per llarg i que, a més, no se'n refia de les aportacions que puguin fer unilateralment els diferents països aliats, especialment els Estats Units, en perill de tornar a caure en mans de Donald Trump. De moment és una idea llançada a l'aire ahir per l'actual secretari general, el noruec Jens Stoltenberg, que s'ha d'anar definint fins a arribar a una hipotètica aprovació en la cimera del mes de juliol. L'objectiu seria assegurar que Ucraïna disposa de prou finançament per defensar-se i evitar així un triomf de Rússia. És el que més temen alguns dels seus estats veïns, especialment els bàltics, que aquests sí que són ara membres de ple dret de l'OTAN i, per tant, obligarien a la intervenció de tota l'aliança.
Nascuda en la immediata postguerra europea, concretament el 4 d'abril del 1949, l'Organització del Tractat de l'Atlàntic Nord (OTAN) tenia com a principal objectiu servir com a paraxoc de l'expansionisme de la Unió Soviètica, la qual, pocs anys després, va crear el Pacte de Varsòvia amb els seus països satèl·lit. El món quedava dividit així en dos grans blocs, fet que –amb el complement dels països no alienats– va marcar la política mundial durant els llargs anys de la Guerra Freda. Semblava, però, que amb la caiguda del Mur de Berlín i la posterior descomposició de l'URSS la seva funció deixava de tenir sentit. L'oportunitat de plantejar un altre món possible camí de la desmilitarització nuclear global, però, va ser un miratge. L'OTAN, de la qual els Estats Units té el comandament com a primera potència militar mundial, no sols no ha desaparegut, sinó que ha anat creixent i ha incorporat, de fet, part dels països que antigament formaven part del Pacte de Varsòvia.
Val la pena recordar que aquest expansionisme atlantista va ser una de les excuses de Vladímir Putin en el primer moment de la invasió d'Ucraïna. Kíiv havia demanat reiteradament la seva entrada a l'Aliança, en un desesperat intent de blindar-se de qualsevol intervenció russa, però l'OTAN l'hi ha negat repetidament, no només per evitar provocar encara més Moscou, sinó, sobretot, per evitar veure's arrossegada a una confrontació directa. Tanmateix, d'una manera o altra la implicació de l'OTAN en el conflicte és cada cop més àmplia. Per una part, amb l'acceleració de l'entrada de nous socis –com Suècia i Finlàndia– i per l'altra amb la implicació dels seus països membres, tant amb el subministrament d'armes com d'entrenament a les tropes. De moment, però, no s'ha travessat la línia vermella que faria que Vladímir Putin consideri que és tota l'OTAN la que està en guerra amb ell. Ho diu de manera demagògica en les seves proclames, però no té evidència que això sigui així de moment. En l'ambient militarista en el qual s'ha instal·lat ara Europa, seria important que qualsevol decisió fos molt pensada. L'ajuda a Ucraïna és necessària i s'ha de mantenir i reforçar, però cal calibrar bé si cal que la gestioni directament l'OTAN o si hi ha altres mecanismes, com els actuals dels estats i de la Unió Europea, que podrien resultar més eficaços. I menys perillosos.
