La forta retallada que el president estatunidenc Donald Trump ha començat a aplicar a les universitats i centres de recerca del seu país té dues afectacions sobre la ciència catalana, i sobre l'europea en el seu conjunt. La més directa i immediata repercutirà negativament en molts projectes internacionals en els quals l'aportació de centres nord-americans, que són molts i molt rellevants, té un pes notable. Expliquem en aquest reportatge la inquietud que això ha generat a casa nostra. En l'horitzó immediat, són molts els que temen perdre llocs de treball i, amb ells, avenços i investigacions pioneres.
Alhora, l'altra afectació té un possible caràcter positiu: s'obre una oportunitat de captació de talent. Ja s'està generant pànic a Catalunya, on ha començat a circular un qüestionari maccarthista que sembla que ha sortit de l'administració dels Estats Units, però l'ambient encara és pitjor als Estats Units mateix, on hi ha molta incertesa en un país amb una gran concentració d'alta recerca (el 70% de les millors universitats del món són nord-americanes).
L'administració Trump no només està tallant de cop els fons públics per a universitats i recerca, sinó que també està posant veto a línies d'investigació fins ara rellevants (per exemple, sobre canvi climàtic o sobre qüestions de salut). Tot això està obrint la porta a fugides de talent. Investigadors importants establerts als EUA han començat a trucar a la porta de col·legues europeus. Ara bé, si se'ls vol captar, caldrà fer una aposta decidida que impliqui necessàriament un augment pressupostari.
Igual que durant i després de la Segona Guerra Mundial hi va haver èxode de científics cap a Nord-amèrica, en molts casos jueus de Centreeuropa, ara es tractaria de promoure el camí invers. ¿Estan preparades Catalunya i Europa per fer-ho possible? Per cert, si no ens espavilem, és més que probable que la finestra d'oportunitat l'aprofitin els països puixants de l'Àsia.
D'altra banda, sembla una obvietat que la pèrdua del soci nord-americà no es pot plantejar només en termes militars i econòmics. D'aquesta deserció de l'altra banda de l'oceà també se'n pot i se n'ha de fer una lectura científica. L'augment de despesa per a la producció i compra d'armes (una indústria també lligada a la recerca) no pot ser l'únic vector per repensar el futur d'Europa.
L'àmbit científic i tecnològic hauria de pesar en el camí a emprendre a partir d'ara davant uns Estats Units trumpistes que s'estan apartant a marxes forçades de la històrica aliança transatlàntica i als quals sembla que no preocupa la possibilitat de perdre en el futur el lideratge d'una ciència de la qual desconfien. Fer de la necessitat virtut és sempre una opció: Europa, i Catalunya ben situada dins seu, pot fer un salt endavant en recerca puntera i, a través seu, en economia del coneixement i economia verda. Seria també una manera intel·ligent de fer-se forta a mitjà termini davant del trio imperial EUA-Rússia-Xina. Seguretat, ciència i economia no estan tan allunyades i, sumades i entrellaçades, poden donar pes polític al Vell Continent.
