Una democràcia és un sistema de drets basat en el govern de la majoria –amb respecte a les minories– i és una conversa entre poders que s'equilibren i es controlen mútuament. En una monarquia parlamentària, la figura del rei, situat al capdamunt de la piràmide institucional, té un rol de moderació i exemplaritat. En aquest sentit, la monarquia parlamentària espanyola està lluny del paper que se li pressuposa. En els seus inicis amb el règim del 78, Joan Carles I, avui rei emèrit, es va guanyar el prestigi exercint precisament de fre a l'exèrcit colpista. Després, però, va malbaratar la legitimitat guanyada a causa de la seva voracitat pecuniària, fent servir la seva enorme influència no per posar-la al servei del bé comú i de l'equilibri de poders, sinó directament per enriquir-se personalment. Els seus familiars antecessors ja havien demostrat un impúdic afany patrimonial. El llinatge dels Borbons ha tingut una trajectòria poc edificant. Avui, amb Felip VI, l'opacitat continua sent la norma a l'hora de dilucidar quant ens costa la monarquia i exactament quina és la seva riquesa material. La transparència en aquest pilar de l'arquitectura institucional espanyola brilla per la seva absència.
La transparència en els comptes d'aquest pilar de l'arquitectura institucional espanyola brilla per la seva absència ”
Des de l'ARA hem volgut posar negre sobre blanc les finances de la Casa Reial, incloent-hi els costos de tots els serveis que hi estan associats i de tot el patrimoni del qual són titulars els seus membres. No ha estat gens fàcil. Després de mesos d'investigació i de moltes peticions de dades per les vies oficials, no sempre ateses, la conclusió és que no hi ha voluntat de facilitar una informació diàfana. L'ocultació més o menys dissimulada és la norma. No sembla que el mal exemple de l'emèrit hagi servit per esmenar la plana. Joan Carles s'ha escapat de la justícia, no per la seva innocència provada, sinó per la suma de dos factors: la prescripció d'alguns delictes i la seva inviolabilitat constitucional. Altres membres de la família, com Iñaki Urdangarin, que havien fet seu el modus operandi del sogre, sí que han passat per la presó.
La monarquia espanyola no gaudeix d'un suport popular clar. Per evitar judicis demoscòpics, fa temps que el CIS no mesura el grau d'adhesió que suscita. Més enllà d'operacions de maquillatge generacional a través de la figura de la princesa Elionor, la família reial no es pot dir que hagi fet gaires esforços per guanyar-se el prestigi com a institució neutral, moderna, transparent i exemplar. Continua ancorada en un nacionalisme espanyol castís, tenyit de militarisme, molt allunyat de la realitat i la pluralitat socials. El paper de Felip VI amb el Procés va marcar el punt àlgid de desafecció amb Catalunya. La voluntat de reconnexió difícilment quallarà si no va acompanyada de gestos valents i clars i, entre moltes altres coses, hauria d'incloure una rendició de comptes sense ombres de dubte en termes patrimonials.
![Carles III i la reina Camil·la, a la carrossa reial camí del Parlament de Westminster, amb una pancarta de protesta al fons en què és llegeix: "No el meu rei"](data:image/svg+xml,%3Csvg xmlns="http://www.w3.org/2000/svg" viewBox="0 0 1600 1066"%3E%3C/svg%3E)
