L'escola ha tornat a convertir-se en la baula més feble de la cadena. I els nois i noies, en víctimes indirectes d'una pandèmia que també està sent un daltabaix educatiu. L'òmicron, amb la seva forta capacitat de contagi, ha suposat un nou cop dur per als centres d'ensenyament, que s'han mantingut oberts, sí, però amb un alt cost organitzatiu i educatiu. En les tres setmanes des del retorn a les aules després de les vacances de Nadal, a les escoles públiques s'han hagut de fer 12.000 substitucions per baixes de docents, mentre que a les concertades (que cal recordar que també formen part del sistema públic) hi ha hagut 4.000 contractes de substitucions fetes en inferioritat de condicions. La concertada s'ha sentit molt sola a l'hora de trobar mestres. La pública els ha tingut més fàcilment, però en força casos han anat saltant d'un centre a l'altre, una mobilitat que ho és tot menys pedagògica.
En tot cas, aquestes xifres mostren la dimensió de la sotragada. Qualsevol pot entendre què suposa per a una empresa o una entitat la irrupció improvisada d'un nombre tan gran de professionals externs, no coneixedors dels hàbits i la cultura de l'organització. En aquest cas, a més, estem parlant de mestres, és a dir, de persones que han de tenir cura de l'educació i la formació d'infants que d'entrada no coneixen, i ho han de fer, a més, en unes condicions complicades, amb grups confinats –hi ha hagut joves professionals que s'han estrenat a través de la pantalla–, amb protocols sanitaris canviants, al costat d'equips de mestres superats pels esdeveniments i davant de famílies com a mínim desconcertades.
Tot plegat ha portat les escoles i instituts del país a una situació de desgast. Si aquest havia de ser el curs de la normalitat un cop superada la pitjor fase de la pandèmia, la realitat és que ara ens trobem amb un panorama de cansament i desànim que, es vulgui o no, repercutirà de nou en els infants i joves. Si la incertesa de l'òmicron s'allarga i continua repercutint a les aules, aquest tornarà a ser un curs sota mínims. El segon consecutiu. Ens ho podem permetre? I tot això enmig del compte enrere davant la pressió judicial per l'aplicació del 25% de castellà a les aules, un altre factor que està sacsejant la vida escolar i els projectes educatius.
No és estrany, doncs, que els docents estiguin en hores baixes, amb les forces al límit, pessimistes. Alguna cosa sens dubte s'ha fet malament amb la gestió del covid en l'àmbit escolar. Tampoc era fàcil i, sens dubte, calia mantenir els centres oberts. Però les autoritats escolars i sanitàries haurien de ser conscients que s'ha tornat a deixar molt tocat el món educatiu. L'embranzida d'innovació, el necessari empoderament dels equips directius, la reivindicació de l'autonomia dels centres, la millora de la formació dels mestres, la major implicació de les famílies... Hi ha moltes assignatures pendents que només es poden tirar endavant si es compta amb els mestres, que ja veurem com surten d'aquesta nova prova d'estrès pandèmica. I també veurem com en surten els estudiants. El covid tornarà a passar factura a l'educació.
