Els discursos d’odi avancen insidiosos en les nostres converses quotidianes, en la nostra mirada. Qui sap on ens portaran. Es construeixen agafant un enemic fàcilment identificable, desdibuixant el seu rostre humà, caricaturitzant-lo i ficant-lo dins un grup amb atributs simples i estigmatitzadors. La comunitat sobre la qual ara cauen primordialment les mirades d’odi és la dels immigrants musulmans, que, atenció!, no són persones amb els seus problemes i il·lusions concretes, amb històries de vida, amb llums i ombres. I, efectivament, amb costums que a voltes xoquen amb els nostres.
No. Són una massa amorfa i perillosa. No s’hi pot contemporitzar. És igual els seus orígens i cultures tan diverses, del Pakistan al Marroc o l’Àfrica subsahariana. És igual les diferències dins de cadascun d’aquests grups nacionals o els matisos religiosos. Tot això es minimitza, desapareix. Són retratats com a membres d’una comunitat homogènia, amb una identitat religiosa marcada amb la qual han vingut a destruir la nostra civilització. Tots a l’una. Formen part d’una conspiració batejada com la Gran Substitució. Són els dolents de la pel·lícula, l’enemic.
Aquest és l’imaginari que l’extrema dreta està propagant tan eficaçment: Abascal, Alvise, Orriols... Per descomptat, la societat catalana o l’espanyola o la francesa són presentades en una idealitzada versió que no té res a veure amb el present ni amb la història. Com si vinguéssim d’una identitat fixa i monolítica: una llengua, una religió, una família. Les contradiccions internes, les desigualtats, les lluites fratricides, les diversitats ideològiques, no compten. Només compta confrontar una identitat esquemàtica amb la invasió subtil dels de fora.
Com que l’explicació és senzilla, són cada cop més els que s’hi apunten. Estan canalitzant així les frustracions de la classe mitjana i també dels més vulnerables. A causa de l’encadenament de crisis i de la globalització, tots veuen com perilla el seu estatus, en especial uns joves amb poques perspectives de futur. Els partits i ideologies tradicionals, tant de l’esquerra com de la dreta, no ofereixen sortides fàcils. L’ascensor social s’ha espatllat i arreglar-lo és complex. El neoliberalisme ha fet forat, no només en termes de polítiques, sinó també de mentalitat individualista. Que cadascú s’espavili. Per això és tan fàcil criminalitzar la pobresa. Els que no segueixin, fora. L’extrema dreta es presenta com una opció implacable per fer net. Democràcia? Més aviat ordre! La seva solució és, naturalment, autoritària i màgica: fre total i expulsió de la immigració, que és equiparada a delinqüència. Tant se val que hi hagi necessitat de mà d’obra en tants sectors precaritzats, per exemple el de les cures de la gent gran o de la llar. Qui farà aquestes feines?
Al costat de l’enemic odiat número u, n’han fabricat d’altres. Paradoxalment, alhora que assenyalen els immigrants musulmans pel seu masclisme d’arrel religiosa, també apunten contra els feminismes, les polítiques de gènere i la dissolució de la família tradicional. S’erigeixen en defensors del sexe masculí, que veuen amenaçat per l’empoderament de les dones o pel col·lectiu LGTBIQ+. La violència de gènere només els interessa quan excepcionalment és de dona a home. Escampen l’odi masclista contra el que titllen de moviment feminazi.
Proclamen, en definitiva, la superioritat cultural de la cristiandat blanca, la dels imperis colonials d’on ve avui la immigració. I una altra paradoxa: mentre apunten al radicalisme musulmà, s’estan reapropiant de la religiositat i espiritualitat cristianes, tan abandonades per les esquerres (queda lluny la teologia de l’alliberament), tibant les Esglésies cap a posicions cada cop més sectàries i intolerants. Cada cop menys humanes. Amb aquesta parròquia, el papa Francesc ho té difícil. Perquè, en efecte, no parlen mai de drets humans. Rere cada immigrant o refugiat defugen veure-hi persones amb necessitats o drames: guerra, fam.
Aquest és el món polaritzat per l’odi que ens està colant l’extrema dreta, explotant les nostres pors, i que porta al racisme immobiliari, les traves de molts ajuntaments per donar el padró o la no contractació laboral dels diferents.
