Els fiscals del Procés –Javier Zaragoza, Jaime Moreno, Consuelo Madrigal i Fidel Cadena– continuen amb la seva croada contra la llei d'amnistia, ara amb una guerra interna a la institució de la qual formen part. Ni el respecte degut a la cadena de comanament judicial i a l'ordenament de l'estat de dret no els atura. La seva sembla més una qüestió d'orgull patriòtic que de pruïja professional. Divisió de poders? No estan disposats a acceptar-la si suposa sotmetre's a un poder legislatiu que no és de la seva corda ideològica. La nova llei, en efecte, els ha esmenat la plana. Els tocaria acatar-la. Però no. No hi estan disposats.
Un cop publicada la norma al BOE, la reacció d'aquest quartet de fiscals del Tribunal Suprem ha estat immediata i implacable. No per poc previsible el seu obstruccionisme deixa de ser greu. La seva resposta és un desafiament al seu superior jeràrquic, el fiscal general de l'Estat, Álvaro García Ortiz, i a través seu al president del govern espanyol, Pedro Sánchez. No és que els fiscals es neguin a donar curs a la norma mantenint les ordres de detenció als exiliats o elevant un recurs prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), és que directament neguen que la llei sigui d'aplicació. Ho fan agafant-se al delicte de malversació, per al qual rebutgen l'oblit judicial que promulga la llei d'amnistia.
Un cop més, els quatre fiscals que defensaven l'acusació pel delicte de rebel·lió i que s'oposaven als indults tornen a la càrrega amb un posicionament polític difícil de dissimular. Lawfare en tota regla. Allà on no arriben la dreta i l'extrema dreta, arriben ells. Parlen, esclar, d'arguments jurídics, però a la pràctica s'erigeixen en dic de contenció contra els legisladors escollits per la ciutadania i contra la seva feina perquè el conflicte polític torni a dirimir-se en l'àmbit polític, del qual mai hauria d'haver sortit. Els fiscals, en lloc de garantir el compliment de la llei, en fan una interpretació que perverteix el seu esperiti. Amnistia? Girar full? No. Paradoxalment, és com si haguessin fet seu un dels lemes dels manifestants independentistes durant els temps de la repressió més dura: "Ni oblit ni perdó".
Al final, serà el Tribunal Constitucional, ara amb majoria progressista, el que haurà de decidir. Això és el que el mateix president espanyol els ha respost. Tanmateix, mentre no arriba aquest moment, els bastons a les rodes dels fiscals impedeixen un mínim i necessari retorn a la normalitat política. Amb això, esclar, perjudiquen alguns amnistiables, però a més afecten directament la governabilitat catalana en la mesura que un d'aquests, el candidat a presidir la Generalitat Carles Puigdemont, no pot tornar al país amb garanties de llibertat. L'actitud impertorbable dels fiscals posa en entredit la separació de poders, tenyeix novament de sospita la imparcialitat que se'ls pressuposa, allarga absurdament la repressió post-Procés i boicoteja el retorn al diàleg i la negociació política. Estan fent un trist favor a l'estat de dret i a la imatge democràtica d'Espanya.
