El pitjor escenari sobre el qual tots els analistes advertien, el d'un enfrontament directe entre Israel i l'Iran, ja és aquí. L'atac de Teheran amb 200 míssils balístics sobre diferents ciutats israelianes, alguns dels quals no van ser interceptats i van arribar a explotar a Tel-Aviv, suposa un salt qualitatiu en un conflicte que aquest dilluns ja havia escalat a primera hora amb l'entrada de tropes israelianes al sud del Líban. Fins ara el règim dels aiatol·làs havia evitat el cos a cos directe, però és cert que la mort del líder de Hezbollah, Hassan Nasrallah, el posava en una situació difícil davant la seva pròpia opinió pública i la dels països àrabs en general, ja que transmetia una imatge de debilitat extrema davant els èxits militars d'Israel al Líban.
Per la seva banda, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, feia temps que buscava involucrar l'Iran en el conflicte, ja que el seu objectiu final és acabar amb el règim dels aiatol·làs, que és qui arma i finança tant Hamàs com Hezbollah. El cas és que el potencial desestabilitzador d'una guerra oberta entre els dos països és enorme, ja que pot convertir tot el Pròxim Orient en un enorme escenari de mort i destrucció. Israel tenia dret a respondre pels atacs de Hamàs del 7 d'octubre passat, però no a reduir la Franja de Gaza a una muntanya de runa ni a provocar milers de morts civils, d'una banda, ni tampoc a incendiar tota la regió. El temps dirà si l'aposta de Netanyahu per la guerra total és la millor per a la supervivència d'Israel, però el cert és que avui el món aguanta la respiració perquè ningú sap del cert com acabarà això. I les possibilitats que acabi malament, també per a Israel, són moltes.
A ningú se li escapa que Netanyahu també ha accelerat els seus plans bèl·lics a la regió davant la possibilitat d'una victòria de Kamala Harris a les eleccions nord-americanes. Forçant una guerra amb l'Iran i arrossegant-hi els Estats Units, complica la campanya de Harris i beneficia la de Trump, que és un ferm aliat del primer ministre israelià. Vist amb perspectiva, l'error de l'administració Biden, que sempre ha seguit Tel-Aviv a contracor en aquesta guerra, va ser no haver-li parat els peus a Netanyahu quan encara hi havia temps d'evitar una escalada. El problema és que ara potser ja és massa tard per reconduir la situació cap a una taula de negociació, i serà la força de les bombes la que acabarà decidint la nova correlació de forces.
Mentrestant, les víctimes seran la població civil de tots els països involucrats. Si ara la situació humanitària és crítica a Gaza i ja hi ha un milió de desplaçats al Líban, es fa difícil calcular l'impacte d'un conflicte a gran escala amb un país de 90 milions d'habitants com l'Iran. La guerra també és l'escenari ideal per restringir els drets humans i per fer callar les veus crítiques. Per això avui és difícil veure cap raig d'esperança en un món que sembla que retrocedeix a temps molt foscos.
