L'operació de la dreta extrema espanyola (PP i Vox) per tombar la investidura de Pedro Sánchez està pujant de decibels a mesura que s'acosta el termini per tancar l'acord entre el candidat socialista i l'independentisme català. Amb l'acord del PSOE amb ERC ja firmat, ara falta el de la bèstia negra de la Reacció, Puigdemont. I dia a dia puja la tensió.
Si amb l'oficialitat del català al Congrés va semblar que, tot i que amb disgust evident, l'oposició s'empassava el gripau de la pluralitat lingüística, la condonació a Catalunya de part del deute del FLA i sobretot la llei d'amnistia s'han convertit en l'esca inflamable de la suposada traïció dels socialistes a Espanya. Des dels tribunals i des del carrer, l'alta judicatura conservadora i el patriotisme populista més exaltat estan apujant el to de la bronca amb l'objectiu indissimulat de frustrar l'entesa, ja per si mateixa prou complicada, entre el PSOE i Junts.
A les desconfiances mútues i les dificultats tècniques per delimitar el perímetre de l'amnistia –els de Puigdemont insisteixen a incloure un genèric lawfare difícil de convertir en norma objectiva, encara que els últims moviments de l'Audiència Nacional el posin més de manifest–, s'hi ha afegit l'excitació del clima ambiental i mediàtic, una atmosfera que és una arma de doble tall: d'una banda, sembla obvi que encareix el preu de l'acord per als socialistes; de l'altra, el fa més necessari que mai per a uns i altres davant l'evidència del que pot venir si, després d'una repetició electoral, la majoria de dreta i ultradreta es tradueix, aquest cop sí, en un govern efectiu. Aquest segon supòsit és, sens dubte, el millor al·licient per al pacte de socialistes i independentistes.
Però en política dos i dos no sempre sumen quatre. Resulta evident que els accidents de recorregut, forçats des de la dreta, estan enrarint les negociacions. De moment, el que semblava imminent ja no ho és: el soroll està dificultant l'entesa a Brussel·les entre l'expresident Puigdemont, que porta sis anys a l'exili, i l'enviat de Sánchez, Santos Cerdán, número tres de la cúpula socialista. La foto que es van fer fa uns dies, i que prefigurava un desenllaç ràpid, no ha donat els fruits esperats.
Però a Sánchez no li està tremolant el pols en la resposta a l'assetjament de Ferraz, seu del PSOE a Madrid: la contundència policial contra els manifestants ha descol·locat els que es pensaven que la policia era una aliada ideològica. Uns incrèduls manifestants d'ultradreta han vist com els tractaven com si fossin independentistes: és a dir, sense contemplacions, amb gasos lacrimògens inclosos. No hi haurà cap jutge, però, que busqui les pessigolles a la violència dels nois de Vox i companyia, i encara menys que intenti vincular-los a un inversemblant terrorisme, com ha fet l'Audiència Nacional amb Tsunami Democràtic, situant el mateix Puigdemont i Marta Rovira com a imputats. Un desesperat i barroer intent de curtcircuitar l'amnistia.
Vist que aquest ambient no remet, Junts i PSOE necessitaran bones dosis de determinació i cap fred si no volen deixar arrossegar-se per la provocació desestabilitzadora.
