Ara fa un any el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va aprofitar la copa de Nadal a la Moncloa per avançar que estava disposat a reunir-se amb Carles Puigdemont. En aquell moment encara no s'havia aprovat la llei d'amnistia, però sí la investidura. Un any després ni aquesta reunió s'ha produït ni l'amnistia, tot i que aprovada, s'està aplicant als líders del Procés a causa del boicot de la judicatura, en especial el Tribunal Suprem. Per aquest motiu, l'expresident Puigdemont es va queixar en una entrevista a TV3 el 17 de desembre que a ell no se li havia aplicat ni l'amnistia judicial ni la política, ja que ni Sánchez ni Salvador Illa s'havien reunit amb ell. I aquest dilluns, a les portes d'un nou Nadal (el vuitè que l'expresident passarà a l'exili), tots dos han obert la porta a reunir-s'hi.
En aquesta qüestió, però, el que cal és passar de les paraules als fets. Resulta descoratjador que un any després un dels temes de discussió pública siguin unes reunions que s'haurien d'haver produït amb total normalitat. Amb Puigdemont, però també amb Oriol Junqueras, que són els líders de dos partits clau per a l'estabilitat del govern espanyol i amb els quals hi ha una interlocució fluida. Es pot argumentar que fins ara per a Sánchez una reunió amb Puigdemont tenia un elevat cost polític, però això també ha canviat, perquè avui dia fins i tot el PP negocia i arriba a acords amb Junts de forma habitual en temes en els quals poden coincidir, com ara la fiscalitat o les polítiques d'habitatge. Per aquest motiu, el cap de l'oposició, Alberto Núñez Feijóo, no està legitimat per criticar una possible trobada del president espanyol amb Puigdemont, ja que ell també ha normalitzat la relació amb Junts, un partit que no fa gaire pretenia il·legalitzar.
Aquesta fotografia permetria girar full, aplicar aquesta amnistia política de què parla Puigdemont, tancar ferides i poder centrar els esforços de tothom en les coses que més interessen als ciutadans. Al capdavall, també els convé a tots dos per pragmatisme. Per a Sánchez, es tracta de reunir-se amb dos socis d'investidura i uns partits clau per tirar endavant qualsevol mesura. I per a Salvador Illa seria reconèixer la figura de l'expresident a l'exili com a líder legítim de l'oposició, en tant que president de Junts, i a Junqueras com a soci preferent. Aquest reconeixement simbòlic i institucional és necessari tant per donar credibilitat a la política de "retrobament" de Sánchez com per refermar unes relacions personals que acabaran sent claus en tot aquest procés. Per a Sánchez i Illa és important posar-se en la pell d'algú que fa set anys que no pot trepitjar casa seva, així com d'algú que ha passat més de tres anys a la presó. Sense una mínima empatia i confiança mútua serà impossible construir res sòlid. I a Madrid ja sabem que hi ha molts interessos perquè aquesta relació, i en conseqüència la legislatura, naufragui abans d'hora.
