Les crides al joc net i al respecte institucional i polític no tenen cap efecte en l’extrema dreta. Ni en la d’aquí ni en la de fora. Però el que s’ha viscut a Madrid a la cimera convocada per Vox supera el que s’havia vist fins ara. És molt greu que el president de l’Argentina, el principal càrrec institucional del país, estigui de visita a Espanya i no només no tingui cap contacte amb el govern sinó que en un míting es permeti insultar públicament el president i qualificar de corrupta la seva dona entre l’aplaudiment del públic. La màquina del fang de què parlava Pedro Sánchez i que li va fer agafar-se els cinc dies per reflexionar no només no s’ha aturat sinó que s’ha recarregat.
La resposta ràpida del govern espanyol exigint disculpes públiques i cridant a consultes sine die la seva ambaixadora a Buenos Aires és dràstica, però es podria justificar des del punt de vista de la defensa de l’honorabilitat del país. No és imaginable aquest tipus de comportament entre dirigents democràtics. És, sens dubte, una crisi diplomàtica que pot tenir conseqüències i que caldrà veure si provoca també una crisi interna en funció de com s'estan posicionant el altres partits de l’Estat. De Vox no cal esperar-ne res, al contrari, però del PP, que té voluntat de govern i que per tant coneix les mínimes normes del comportament diplomàtic entre països, la Moncloa n'esperava una condemna de les paraules de Milei que no ha arribat.
Tot plegat ha amagat el gruix de les altres coses, i són molt gruixudes, que s’han dit a la cimera ultra que ha convocat Vox a Madrid. S’hi han reunit algunes de les principals veus de l’extrema dreta mundial, en el que era el seu inici de campanya per a les europees. Poca broma. S’espera una onada de vot radicalitzat cap a aquestes formacions, que poden aconseguir tenir influència en l’executiu comunitari. I és que no sembla que la dreta tradicional, que ara lidera Ursula von der Leyen, estigui disposada a crear cap tipus de cordó sanitari.
I quines són les propostes que hi ha darrere d'aquest discurs? També s’ha vist a la cimera de Madrid. En primer lloc, una xenofòbia que es focalitza sobretot en la població musulmana, però que de fet és una oposició frontal a la immigració, especialment la dels països més pobres. En segon lloc, una al·lèrgia a tot allò que tingui a veure amb els discursos de gènere, la comunitat LGTBI i els drets de les dones, tant pel que fa a la seva igualtat socioeconòmica com a decidir sobre el seu cos. La prohibició de l’avortament plana sobre la majoria de programes d’aquestes formacions.
I, en tercer lloc, una política econòmica basada en un liberalisme extrem i el rebuig a l’estat del benestar i les ajudes socials. És en aquests grans eixos dels discursos reaccionaris en què s’hauria de centrar la resposta del centredreta i les esquerres europeus. Denunciant els fabricants de fang, rebatent els seus arguments amb dades, propostes i, sobretot, ideologia. Cal tornar a parlar de política amb orgull i reivindicant les idees pròpies.
