El debat sobre el model turístic de Barcelona, o potser més aviat sobre la saturació turística de la capital, se centra especialment en l’allotjament, per la legalitat o il·legalitat del parc de pisos turístics, i l’efecte que té en els preus, en la crisi de l’habitatge i en l’expulsió de veïns, i per la proliferació d’establiments hotelers. També sovinteja l’argument de la contaminació per l’augment dels creuers. Hi ha, però, una altra ferida que contribueix decisivament a la imatge de Barcelona com a parc temàtic d’un determinat turisme, i és la lenta desaparició de tota mena de teixit comercial normal, o no orientat al turisme sinó als veïns.
La caiguda de la Rambla en aquesta teranyina ja fa anys que genera pàgines i hores de debat. De mica en mica la taca s’ha anat estenent i ara fins i tot les zones irreductibles han hagut de cedir. És el cas, com expliquem avui, del carrer Comtal, que va resistir el boom turístic del 1992 i mantenia aixecada la bandera del comerç tradicional. En els últims tres anys la lenta agonia s’ha convertit en un esprint. L’augment desorbitat dels lloguers (exigències de renovació a tres vegades el preu precedent) ha fet abaixar la persiana a la majoria de botigues, que són substituïdes per establiments l’objecte dels quals no és en cap cas el veïnat.
Perquè no és només l’evidència grollera del souvenir. L’Ajuntament ha mirat de contenir la sagnia amb moratòries i fins i tot limitacions definitives d’aquestes llicències, o amb l’enduriment d’altres. Un cas paradigmàtic són les preteses fleques que acaben sent take aways turístics. El 2018 es va establir que sense obrador ja no se n’obriria cap; doncs bé, se n’obren amb obrador, igualment destinades al turisme, com a establiments de restauració encoberts.
Cal afegir-hi les oficines de canvi i els supermercats amb preus i productes de turista, i acabem obtenint una fotografia desoladora: sense teixit comercial, els barris del centre de Barcelona perden habitabilitat i empenyen una mica més els veïns a pensar en deixar de ser-ne.
En principi, d'aquí mig any l’Ajuntament tindrà enllestits els canvis en el pla d’usos i podrà fixar noves condicions en les llicències. Però serà, com s’ha anat fent en la problemàtica derivada del turisme, mirar de curar una ferida. I quan se’n porten tantes, quan s’han posat tants esparadraps o tiretes, potser caldria atacar de manera global i amb perspectiva la situació. I llavors caldrà marcar les prioritats, i saber si l’objectiu serà passar el turisme pel sedàs, reduir-ne la quantitat i atraure un visitant de més poder adquisitiu –un concepte molt present en el debat actualment– o bé aconseguir que el centre de Barcelona torni a ser un espai d’on els veïns i el comerç tradicional que els dona servei no se sentin expulsats. Poden arribar a ser objectius complementaris? ¿Som a temps d’evitar que el centre històric de Barcelona es converteixi de manera irreversible en un parc temàtic? Ara el turisme està tornant en massa. Quan les butxaques tornin a estar plenes, es podran plantejar aquestes preguntes?
