El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha anunciat que no agafarà l'acta de diputat i que abandonarà la primera línia política. Aragonès assumeix en primera persona la responsabilitat política per la patacada electoral d'ERC, que va passar de 33 a 20 diputats després d'ocupar per primera vegada des de la República la principal institució del país. Es tracta d'un gest que l'honora i que no és habitual en política, on sovint veiem líders que fan les piruetes més estranyes abans de dimitir i són especialistes en traspassar la responsabilitat dels seus actes a tercers. Aragonès no ha fet res d'això. És una lliçó i també un exemple. Perquè la veritat és que el càstig electoral a ERC no és només a causa de la seva gestió del Govern, que com totes ha tingut llums i ombres, sinó que va més enllà i abasta el conjunt del moviment independentista, que ha passat de 74 a 61 diputats. Els electors han castigat la incapacitat d'ERC i Junts de formar governs estables que poguessin donar continuïtat a polítiques que són imprescindibles per al futur del país. Han castigat les picabaralles interminables, els egocentrismes i també la manca de claredat a l'hora d'explicar què va passar de veritat.
Per això la responsabilitat per aquest fiasco va més enllà de la figura d'Aragonès i interpel·la tots els líders que van ser a la gènesi i a la gestió de l'anomenat Procés. Evidentment, cada espai polític haurà de fer la seva reflexió pertinent, però ara és el moment potser de recordar l'exemple de Jordi Cuixart, el líder d'Òmnium que va passar tres anys empresonat i que va decidir apartar-se per deixar pas a nous lideratges que no estiguessin contaminats per aquella etapa i tinguessin una mirada més neta i clara, sense les rancúnies i les desconfiances que es van apoderar del moviment des del mateix moment que va entrar en joc la repressió i es va demostrar que no hi havia cap pla de resposta preparat.
D'una reposada lectura dels resultats del 12-M només es pot concloure que el moviment sobiranista necessita fer un reset, avaluar/renovar lideratges, recalcular les estratègies, i abandonar d'una vegada per totes tant el sentimentalisme estèril com el mal humor i el victimisme constant. El poble ha parlat i no es pot renyar els ciutadans, que són lliures de decidir el seu vot i fins i tot de participar o no en les eleccions. El que convé ara és fer un diagnòstic acurat del que ha passat, mirar a llarg termini i actuar en conseqüència, posant sempre el bé comú per davant de tot. No és moment tampoc de retorçar l'aritmètica electoral ni de no reconèixer el resultat com el que és: una invitació a deixar pas als guanyadors, que no són altres que els socialistes.
Fins que no s'entengui que hi ha ciutadans sobiranistes que han decidit donar el seu vot a Salvador Illa per posar ordre en el que era percebut com un desori, serà difícil que l'independentisme pugui tornar a aixecar un projecte engrescador. I el primer pas sempre serà el que ha fet Aragonès: reconèixer la derrota i no defugir la responsabilitat.
