L'exasperant lentitud del Corredor Mediterrani
Fa tants anys, per no dir dècades, que es parla del Corredor Mediterrani, que també en això la sensació és la de viure en un bucle. El món empresarial i la societat civil de Catalunya i el País Valencià no han parat de mobilitzar-se. I ho continuen fent. Múrcia i Andalusia també s'hi han sumat. Però els avenços arriben amb comptagotes. Sens dubte, és una obra grossa i complexa. I, tanmateix, costa molt entendre per què no se li ha donat la prioritat que, en termes econòmics, no hi ha dubte que té. La zona mediterrània és segurament l'àrea productiva més estratègica de la Península, però això des del centre no s'entén o no es vol entendre.
En efecte, amb l'expert Josep Vicent Boira com a comissionat, el govern espanyol actual, que en funció del que passi el 23-J pot caure, li ha donat un impuls, cosa que no ha fet que la sensació d'exasperant lentitud hagi desaparegut. A principis d'aquest any, a més, l'executiu de Pedro Sánchez va posar al mateix nivell l'aposta també ferroviària pel Corredor Atlàntic, amb una inversió similar a la del Mediterrani. Sobre el paper, i en el disseny de connectivitat europea, són projectes complementaris. El problema és que el Corredor Mediterrani ja fa anys que hauria d'haver-se fet: els dubtes polítics i, lligats a aquests, els absurds debats sobre recorreguts geogràfics poc mediterranis n'han anat llastant l'execució. El retard que porta és històric. Entre altres coses, li ha passat per davant la ineficient inversió en AVE. Unes sigles que, irònicament, són les mateixes de l'entitat que els darrers temps ha empès més el Corredor: l'Associació Valenciana d'Empresaris (AVE).
El que inicialment va ser una reclamació catalana avui ha esdevingut un clam transversal de tota la costa mediterrània. Però ni així sembla que tingui el futur assegurat, o almenys proper. L'última data oficial d'acabament és el 2030, que difícilment es complirà. Sent realistes, atesos els problemes mediambientals, urbanístics i d'execució d'obra pública que ha d'esquivar, si està llest d'aquí una dècada ja ens podem donar per satisfets. No és estranya, doncs, la desesperació empresarial, que ha portat a un activisme poc habitual en aquest entorn, amb actes unitaris i multitudinaris, exposicions i un prèssing mediàtic permanent. Aquest mateix divendres s'ha tornat a produir una foto de família pública per presentar a Barcelona l'exposició itinerant (amb títol i girs irònics) Laberint de retards, a la cèntrica plaça Universitat, promoguda precisament per l'AVE valenciana.
El temor que ara torna a planar sobre el projecte –d'aquí també que es mantingui la pressió empresarial (hi ha previst un acte al novembre a Madrid)– és que un canvi de govern a la Moncloa torni a suposar un fre a aquesta infraestructura ferroviària cabdal llargament anhelada. Seria un desastre. Un altre. L'Espanya radial no té sentit econòmic. A Europa ho tenen clar. Per a Catalunya i el País Valencià és una evidència. Cal esperar que, mani qui mani a Madrid, no es continuï en l'endèmica deixadesa centralista.
