Si a Catalunya s'havia viscut una mena d'acceleració de la història amb el Procés, l'Europa dels darrers cinc anys també comparteix aquesta sensació. La pandèmia, primer, i la invasió d'Ucraïna per part de la Rússia de Putin, segon, han canviat la manera de pensar dels europeus, tal com posen de manifest els darrers Eurobaròmetres. De ser una societat confiada i pacifista, hem passat a tenir una preocupació creixent per la defensa, però també pels efectes de la immigració o el canvi climàtic. L'experiència de la presidència Trump (2016-2020) també passa factura i els europeus ja no confien tant en els nord-americans per treure'ls les castanyes del foc. Tot plegat fa créixer pulsions en aparença contradictòries. D'una banda, creix el suport a l'OTAN i a una major integració europea per guanyar en autonomia estratègica, però per una altra és molt visible un replegament nacional i una cada cop major oposició a l'arribada d'immigrants de països del Tercer Món.
El que és cert és que res tornarà a ser igual després de la invasió d'Ucraïna per part de Rússia. És una guerra com les d'abans, amb línies de front i armament pesant, on bona part del material militar l'estem subministrant els europeus per parar els peus a Putin. Els països de l'Est, però també cada vegada més la resta, són molt conscients del que suposaria deixar caure Ucraïna, i això ha fet créixer la consciència que Europa necessita també ser una potència militar si vol tenir alguna rellevància en el tauler internacional i no ser objecte de xantatge i extorsió per autòcrates com Putin.
D'alguna manera, l'amenaça que suposen tant Rússia com la Xina ha despertat Europa del seu somni post Segona Guerra Mundial i l'obliga a prendre decisions importants. Per aquest motiu són tan importants les eleccions del pròxim 9 de juny, on en funció de les majories que es dibuixin al Parlament Europeu tindran més força unes tesis o unes altres. En aquest sentit, l'amenaça més gran és el creixement de l'extrema dreta, que pot frenar l'aplicació de l'anomenada Agenda 2030, endarrerir els plans per implantar energies renovables o posar bastons a les rodes als avenços de la lluita feminista, per exemple.
És evident, però, que la millor manera d'enfrontar tots aquests desafiaments serà sempre més Europa i no menys. Des de Catalunya es veu clarament com són els vells estats nació els que posen més obstacles a la integració europea, temorosos de perdre les seves quotes de sobirania, mentre que les regions aspiren a tenir una interlocució més directa amb Brussel·les i busquen sinergies per crear prosperitat. Després del 9 de juny, la Unió Europea ha de fer un pas endavant per ser un actor internacional de primer ordre, vèncer les resistències dels estats i dels nacionalismes de curta volada, i construir una Unió que sigui veritablement operativa.
