L'operació municipal a Barcelona contra el comerç de mala qualitat ha posat sobre la taula com a mínim dos problemes greus que es retroalimenten: l'acusada falta d'habitatge i la importància d'un petit comerç de proximitat honest, complidor amb les normes de convivència i creador de teixit de barri. Les multiinspeccions que des de fa uns mesos ha impulsat l’Ajuntament, i que es fan amb equips multidisciplinaris i sense avís previ, estan traient a la llum una realitat oculta de la qual existia una sospita popular, però que no se'n tenia constància fefaent ni proves per actuar-hi legalment.
En el cas que ens ocupa, s'han revisat al districte de l'Eixample autoserveis i supermercats que obren 24 hores, la majoria regits per pakistanesos. Amb el resultat de 1.980 irregularitats en 120 establiments. La mitjana és de 16,5 infraccions cadascun. Les xifres parlen per si soles. Però més enllà de la quantitat, hi ha la gravetat: dins la pluralitat d'incompliments, el que més destaca per la seva duresa és l'existència, en 19 casos, de persones, fins i tot famílies amb criatures, vivint en infrahabitatges a les rebotigues, en soterranis o altells, en condicions precàries d'insalubritat i inseguretat. El pitjor és que, a l'hora de buscar solucions, es perd el rastre dels que hi estaven allotjats, que rebutgen entrar en la xarxa d'assistència social.
Al costat del problema de l'infrahabitatge hi ha, en un nombre molt més elevat, irregularitats amb la llicència d'activitat econòmica (gairebé la meitat dels casos) i vulneracions de la normativa laboral i amb l'Agència Tributària. Tot plegat deixa clar que aquest tipus de negocis exerceixen una competència deslleial perquè actuen al marge de les normes que fan d'una ciutat com Barcelona un teixit urbà segur, convivencial i compromès amb l'entorn. Comerços així no només no s'impliquen amb el barri, sinó que el degraden. Sovint estan enfocats al consum immediat dels turistes i la seva viabilitat té molt a veure amb restar al marge de les normes, explotant treballadors i abusant de la fragilitat de persones i famílies sense recursos, no pagant taxes i no fent inversions imprescindibles. Contribueixen, doncs, a empitjorar la qualitat de vida dels barcelonins.
Acabar amb aquesta realitat paral·lela és imprescindible. Fer-ho també és defensar el comerç de proximitat de debò, implicat i compromès amb el barri. Les males praxis comercials poden ser, a més, porta d'entrada per a realitats il·legals més perilloses, començant pel tràfic de drogues. Cal, doncs, posar contra les cordes aquest tipus de botigues que infringeixen sistemàticament la llei. I, des del punt de vista del consumidor, cal donar suport als establiments que clarament compleixin les normes de convivència. Naturalment, la responsabilitat final no pot recaure en el ciutadà individual, ni pot dependre de cap prejudici. Són les autoritats les que, com s'ha començat a fer, han de desemmascarar el mal comerç –les irregularitats també sovintegen en els locals d'oci nocturn o de restauració– per frenar l'espiral de degradació.
