El govern espanyol ha iniciat els actes del 50è aniversari de la mort de Francisco Franco, el sanguinari dictador que va ancorar l'Espanya del segle XX en un feixisme caspós, i la reacció de la dreta parlamentària ha estat boicotejar-los. Ideològicament, mig segle després seguim amb dues Espanyes enfrontades. Però hi ha diferències rellevants. L'Espanya d'esquerres s'ha moderat –la d'inspiració comunista o revolucionària ha quedat molt minoritzada–, mentre que a l'altra banda, en canvi, hi ha un reforçament de les posicions més dures alimentades per un clima internacional d'involució autoritària de la mà del tàndem Trump-Musk.
La mà dreta del president electe dels EUA acaba de donar suport a la líder del partit neonazi alemany, en segona posició a les enquestes electorals. Les democràcies liberals trontollen. Al conjunt d'Europa, la ultradreta està guanyant terreny, amb una dreta tradicional que li comença a donar cobertura, com s'ha vist amb el tracte de la UE a la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, i més recentment amb el gir del Partit Popular d'Àustria, disposat a fer primer ministre el líder del partit austríac amb arrels nazis.
A l'Estat, tota aquesta preocupant deriva en la política occidental no fa sinó donar cobertura i alimentar al reaccionarisme espanyol, que ha tornat amb força. La suposada moderació del líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, fa temps que ha donat pas a una competició ideològica amb Vox, amb qui alhora, quan ha calgut, ha pactat governs autonòmics. En aquest clima, no són d'estranyar les crítiques dels populars a les celebracions oficials per la mort de Franco, una figura de la qual segueixen sent incapaços de desmarcar-se de debò.
A Pedro Sánchez ja li va bé. Un PP decantat cap a l'extrema dreta o la dreta extrema dona oxigen al líder socialista i fa més difícil que es trenqui la majoria plural i heterodoxa que li manté el suport, i que inclou des de Podem i Sumar fins a ERC i Bildu, passant per Junts i el PNB, tots ells partits clarament antifranquistes, que expressen i defensen la plurinacionalitat i que, en principi, estan al marge, també els dos últims, de la nova dreta populista mundial.
Per això, per marcar un terreny de joc incòmode per al PP, i per situar-se com a veritable defensor de la democràcia, Sánchez ha obert aquest dimecres els actes de commemoració de la mort del dictador i d'inici de la Transició alertant sobre les ombres que amenacen la llibertat guanyada fa 50 anys. El cap de govern del PSOE es presenta, així, com a mur de contenció davant la temptació de les dretes de deixar-se caure pel pendent dels "valors i els règims autocràtics" que "estan avançant a mig món: el feixisme que crèiem haver deixat enrere és la tercera força política a Europa". Ho ha dit en un acte celebrat en absència del rei Felip VI, que s'ha excusat per qüestions d'agenda. Que el monarca hagi de fer equilibris amb relació a la memòria de Franco també resulta simptomàtic i preocupant.
Per a qualsevol demòcrata, la fi del dictador hauria de ser una celebració incontestable i transversal. Ja veiem que no és així. El franquisme sociològic perviu en moltes mentalitats i torna a treure el cap desacomplexadament. Quants anys més caldran per girar full?
