L'Espanya que no sap trencar amb Franco
El govern espanyol ha iniciat els actes del 50è aniversari de la mort de Francisco Franco, el sanguinari dictador que va ancorar l'Espanya del segle XX en un feixisme caspós, i la reacció de la dreta parlamentària ha estat boicotejar-los. Ideològicament, mig segle després seguim amb dues Espanyes enfrontades. Però hi ha diferències rellevants. L'Espanya d'esquerres s'ha moderat –la d'inspiració comunista o revolucionària ha quedat molt minoritzada–, mentre que a l'altra banda, en canvi, hi ha un reforçament de les posicions més dures alimentades per un clima internacional d'involució autoritària de la mà del tàndem Trump-Musk.
La mà dreta del president electe dels EUA acaba de donar suport a la líder del partit neonazi alemany, en segona posició a les enquestes electorals. Les democràcies liberals trontollen. Al conjunt d'Europa, la ultradreta està guanyant terreny, amb una dreta tradicional que li comença a donar cobertura, com s'ha vist amb el tracte de la UE a la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, i més recentment amb el gir del Partit Popular d'Àustria, disposat a fer primer ministre el líder del partit austríac amb arrels nazis.
A l'Estat, tota aquesta preocupant deriva en la política occidental no fa sinó donar cobertura i alimentar al reaccionarisme espanyol, que ha tornat amb força. La suposada moderació del líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, fa temps que ha donat pas a una competició ideològica amb Vox, amb qui alhora, quan ha calgut, ha pactat governs autonòmics. En aquest clima, no són d'estranyar les crítiques dels populars a les celebracions oficials per la mort de Franco, una figura de la qual segueixen sent incapaços de desmarcar-se de debò.
A Pedro Sánchez ja li va bé. Un PP decantat cap a l'extrema dreta o la dreta extrema dona oxigen al líder socialista i fa més difícil que es trenqui la majoria plural i heterodoxa que li manté el suport, i que inclou des de Podem i Sumar fins a ERC i Bildu, passant per Junts i el PNB, tots ells partits clarament antifranquistes, que expressen i defensen la plurinacionalitat i que, en principi, estan al marge, també els dos últims, de la nova dreta populista mundial.
Per això, per marcar un terreny de joc incòmode per al PP, i per situar-se com a veritable defensor de la democràcia, Sánchez ha obert aquest dimecres els actes de commemoració de la mort del dictador i d'inici de la Transició alertant sobre les ombres que amenacen la llibertat guanyada fa 50 anys. El cap de govern del PSOE es presenta, així, com a mur de contenció davant la temptació de les dretes de deixar-se caure pel pendent dels "valors i els règims autocràtics" que "estan avançant a mig món: el feixisme que crèiem haver deixat enrere és la tercera força política a Europa". Ho ha dit en un acte celebrat en absència del rei Felip VI, que s'ha excusat per qüestions d'agenda. Que el monarca hagi de fer equilibris amb relació a la memòria de Franco també resulta simptomàtic i preocupant.
Per a qualsevol demòcrata, la fi del dictador hauria de ser una celebració incontestable i transversal. Ja veiem que no és així. El franquisme sociològic perviu en moltes mentalitats i torna a treure el cap desacomplexadament. Quants anys més caldran per girar full?