L'Espanya fracturada i el paper de Catalunya
L'onada blava de la dreta i l'extrema dreta s'ha quedat a les portes. Han guanyat, però no tenen opcions reals de governar. L'avançament electoral de Pedro Sánchez després de les municipals i autonòmiques ha aconseguit frenar pels pèls l'embranzida de Feijóo, que es queda a pocs escons de la investidura: ha crescut molt, però sobretot a costa de Vox, que pateix un fort retrocés. El PSOE de Sánchez, en canvi, ha resistit, igual com també ho ha fet, en bona part, el Sumar de Díaz. Però els resultats són tan ajustats entre els dos blocs que tampoc no està clar que les esquerres puguin sumar prou suports per a la investidura. Sánchez, a més dels seus socis externs de la passada legislatura –ERC, PNB i Bildu–, necessitarà ara el suport de Junts, és a dir, del partit d'un Puigdemont que durant la campanya va deixar clar que si depenia d'ell no hi hauria investidura. Ahir, tanmateix, Míriam Nogueras va obrir la porta a negociar. Si no hi hagués acord i es produís el bloqueig, les sortides serien dues: o anar de nou a les urnes o que el PSOE, pressionat pels poders de l'Estat i fins i tot per sectors del seu partit, permetés la investidura de Feijóo –que ha quedat primer en vots i escons–, evitant, així, que depengués de l'extrema dreta de Vox. Un tràngol, però, difícil d'empassar per al líder socialista.
Els resultats d'aquest 23-J demostren l'empat d'impotències de les dues Espanyes. L'Espanya plural i més social ha aguantat l'envestida d'una Espanya conservadora i unitarista que s'ha tret la careta de l'ombra allargada del franquisme, com s'ha vist al País Valencià i a les Balears, on ja han començat a governar i on, amb gestos de censura i intolerància cap a la diversitat cultural i ideològica, en poques setmanes han mostrat fins on són capaços d'arribar. L'espectacle d'aquesta dreta de sempre ha despertat la por en l'electorat progressista, que finalment ha donat aire al tàndem Sánchez-Díaz en regions clau.
Catalunya ha estat un bastió per a la resistència contra l'onada blava. La reacció i el vot útil han premiat les esquerres estatals, sobretot el PSC, però també Sumar, que ha quedat en segona posició, i ha castigat l'independentisme, en especial l'aposta pragmàtica d'ERC, però també la radical de la CUP i en grau més baix Junts. Una dada rellevant: el PP ha estat a Catalunya la tercera força en vots. Així doncs, respecte al mapa estatal, l'excepció catalana esdevé més ideològica que nacional. En conjunt, el bloc independentista, tot sumat, no ha arribat al 30% dels sufragis (a les municipals havia assolit el 42%, el mateix percentatge que a les anteriors generals). Paradoxalment, però, l'independentisme té ara mateix la clau de la governança a Espanya.
Enmig d'un clima d'involució ideològica al conjunt d'Europa, amb l'extrema dreta enfortida, una Espanya fracturada es queda a mig camí, amb governs autonòmics i municipals que ja han donat entrada a Vox, però amb el govern de l'Estat pendent dels pactes i en mans de l'independentisme català.
