Després dels tres primers dies de la vaga dels docents (encara n'hi ha dos més de previstos, i un sisè en defensa del català a l'escola), el balanç és d'una gran mobilització que ha forçat la conselleria d'Educació a fer algunes cessions immediates, i és probable que no trigui gaire a fer algun altre gest, sobretot si es reincideix en errors com el de repartir al Saló de l'Ensenyament un díptic amb els canvis al nou batxillerat, uns canvis que encara no coneixen els professionals. Si es tractava d'un pols, està clar qui n'ha sortit vencedor.
Però, esclar, una vaga en el món de l'educació no és pròpiament o únicament una reivindicació laboral, tot i que en tingui aspectes. És alguna cosa més. En el rerefons hi ha la preocupació compartida per un ensenyament millor: el problema és com es concreta aquesta voluntat. Quins canvis es fan? A quin ritme? Com es posa en pràctica, per exemple, el nou currículum dictat des del ministeri? Què es fa amb la sentència del 25% de castellà? Quina ha de ser la normalitat postpandèmia? Com es tira endavant l'escurçament de les vacances escolars, llargament reclamat pels experts? Què es pot fer per tornar a prestigiar la professió? Com s'ha de transformar la formació dels mestres? Són molts els reptes pendents.
Davant dels previsibles obstacles i inèrcies que pensava trobar, el conseller Josep Gonzàlez-Cambray va decidir accelerar els canvis i va tirar pel dret. S'entenen la pressa i les ganes, però d'entrada el que ha aconseguit ha sigut cohesionar el malestar general, que se li ha girat en contra. Seria una llàstima, tanmateix, que la protesta tingués com a resultat l'immobilisme: que la conseqüència fos un pacte de les qüestions de caràcter més laboral i, en canvi, es deixés la resta, un cop més, per més endavant. És a dir, que s'imposés la por al canvi. Perquè precisament l'actitud de molts dels que han sortit a protestar és d'exigència a l'administració perquè les coses canviïn, perquè hi hagi més autonomia per als centres, més confiança en els mestres, més recursos, més empatia de les famílies, més motivació dels alumnes, més... De fet, és la mateixa exigència que la societat en general té amb el sistema educatiu, que es voldria que fos exemple de qualitat i d'orgull col·lectiu, d'igualtat d'oportunitats i d'ascensor social, i que en canvi enterrés la imatge de picabaralles metodològiques o laborals, de llasts funcionarials i burocràtics, de diferències persistents entre centres públics i concertats, de queixa i desmotivació.
La idea d'exigència ha de ser, doncs, el que marqui el camí per sortir de l'atzucac. Per part de tothom. De l'administració, esclar. Però també dels estudiants i dels mateixos mestres. L'altra idea força hauria de ser el diàleg, però no un diàleg que adormi els canvis i busqui compromisos porucs, sinó un diàleg valent, per avançar de debò. Un diàleg també exigent, que s'emmiralli en els països capdavanters educativament, en les escoles i instituts catalans que estan a l'avantguarda.
