L'error flagrant de l'abstenció
La campanya de sectors minoritaris de l'independentisme a favor de l'abstenció en les pròximes eleccions a les Corts del 23 de juliol, inclosa una ANC cada cop més empetitida, és un tret al peu de la democràcia i dels interessos de Catalunya. No es pot renunciar a cap quota de poder ni d'influència. Ni aquí ni a Madrid. Mai. En els moments de dubte i desorientació, encara menys. Els bascos fa temps que ho tenen perfectament assumit. Ho deia Joan Fuster: la política que no fas tu te la fan uns altres. Cada vot compta i cada no-vot dona més valor als que sí que han emès el seu. És prou senzill: la desmobilització del vot sobiranista el que fa és engreixar la força de la nova onada de l'espanyolisme de dreta i extrema dreta desacomplexada, que ara mateix és el que està més motivat, tal com s'ha vist en les eleccions municipals i autonòmiques i com apunten les enquestes que pot passar a les generals. El PP i Vox venen embalats i ideològicament armats. Si s'instal·len al poder, l'autoritarisme postdemocràtic projectarà la seva fosca ombra sobre Catalunya. Si l'anticatalanisme radical amb arrels franquistes marca el pas a l'Estat, la societat catalana es veurà arrossegada cap a una atmosfera de tensió i divisió. L'enverinament de la convivència serà encara més obscena.
Davant d'això, inhibir-se a l'hora d'omplir les urnes és absurd i incomprensible. No ens ho podem permetre. Hi ha massa en joc. El que pot venir és molt preocupant, com es comença a fer evident, sense cap mena de dissimulació, al País Valencià i a les Balears. Sens dubte, l'escola, la llengua i la televisió catalanes estan en el punt de mira, però moltes coses més: perilla la convivència en la pluralitat, el combat contra el masclisme i el respecte als drets de les minories; hi haurà involució en legislació i les polítiques socials, impositives i laborals, i vindrà un relaxament en la lluita contra el canvi climàtic. També es pot posar en entredit la recuperació econòmica (el mateix premi Nobel i Premi Internacional Catalunya Joseph Stiglitz advertia aquesta setmana que un govern PP-Vox podria estroncar el bon camí).
Per poca il·lusió que generi la manca de perspectives de canvi, no anar a votar és obrir les portes a tot això, a un retrocés en tota regla. És molt més fàcil destruir que construir. L'onada global d'extrema dreta, que es veu amb claredat a Europa, no augura res de bo. Per intentar esquivar-la, cada vot compta. Demanar l'abstenció és caure en l'antipolítica retòrica populista que precisament practica l'extrema dreta. "Yo no me meto en política", deia cínicament el dictador Franco. Els seus hereus indissimulats ara volen conquerir el poder. I el PP de Feijóo es deixa abraçar sense gaires miraments.
Tant els partits tradicionals i històrics com els sorgits en el cicle renovador de la darrera dècada, via independentisme o 15-M, sens dubte no estan sent exemplars en el seu comportament. Els pactes contra natura, vergonyosos i amb enganys que hem vist en les últimes setmanes no conviden precisament a la participació. Però la renúncia a votar és encara pitjor. Molt pitjor. I com pitjor, pitjor.
