L'economia catalana: quina decadència?
L'economia catalana manté un camí ascendent i es pot dir que ha deixat enrere, definitivament, tant els mals auguris interessats com sobretot les xifres prepandèmia. L'informe presentat aquest dijous pel Consell de Cambres de Comerç de Catalunya confirma la tendència positiva que han anat apuntant altres estudis i estadístiques. Sobretot, deixa una dada important per a l'optimisme: el fet que el 65% dels llocs de treball creats des del 2019 són d'alta qualificació, i que es concentrin en àmbits com la indústria, el sector tecnològic i de la comunicació, el sector sanitari, la recerca i els serveis proveïts per professionals liberals i especialitzats, com ara advocats o economistes.
No està gens malament. El tòpic diria que el turisme hauria d'encapçalar el rànquing i, en canvi, no és així. El que estira cap amunt el dinamisme econòmic del país és una realitat molt més diversa i, cosa més important, basada en feines qualitatives, és a dir, amb valor afegit. Això no vol dir, ni de bon tros, que es puguin llançar les campanes al vol. Per dos motius: perquè aquestes feines de treballadors qualificats, malgrat haver crescut, representen tot just el 38,3% del total d'ocupats (el 2019 suposaven el 34%), i perquè la inversió en recerca encara es troba en nivells molt inferiors als de la majoria dels països europeus. Per tant, hi ha un ampli marge de millora. De fet, bona part de la contractació en feines qualificades es deu a la inversió estrangera, tot i que el teixit català, menys endeutat que en la crisi del 2008, i amb més suport públic (EROS i ERTOS) ha sabut sortir de la pandèmia prou bé i està també capejant amb menys tràngols l'encariment del crèdit per la pujada dels tipus d'interès.
En tot cas, la bona marxa de l'ocupació a Catalunya, tant en quantitat com en qualitat, així com l'empenta exportadora i l'arribada d'inversions, són els diversos factors que expliquen "la resiliència" de l'economia catalana, que amb dades a la mà desmenteix les visions tremendistes. En efecte, el bon moment de les exportacions s'ha convertit en un puntal i en un fet diferencial. S'ha assolit un nou màxim històric: les empreses catalanes exporten el 30% del que produeixen, xifra que suposa un alt nivell d'internacionalització. Fins i tot descomptant els efectes de la inflació, les vendes a l'exterior han millorat notablement respecte als nivells d'abans de l'esclat del virus del covid. El saldo exterior de béns i serveis amb l'estranger –incloent-hi el turisme– és del 8% del producte interior brut (PIB) català, xifra que multiplica per vuit la dada espanyola, que és només de l'1%.
Els punts de debilitat? Naturalment hi són. S'ha reduït –encara més– el nombre de mitjanes i grans empreses (creixen les petites), la inflació ha portat una pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors (tot i que el consum ha resistit), l'endèmic dèficit fiscal català fa que el sector públic no tingui prou capacitat tractora i caldria molta més inversió en R+D i millorar la transferència de coneixement.