L'Audiència Nacional, una anomalia que contamina el sistema judicial
El Tribunal d'Ordre Públic franquista, el TOP, que servia per perseguir la dissidència política, va passar un dia del 1977 a anomenar-se Audiència Nacional, amb els mateixos jutges i unes atribucions similars. Quan es parla del problema que va significar no desfranquitzar els tribunals espanyols durant la Transició, a l'estil de la desnazificació que, encara que insuficient, sí que es va dur a terme a Alemanya després del 1945, el cas de l'Audiència Nacional resulta paradigmàtic, ja que es tractava d'un òrgan de repressió política que es va haver de "democratitzar" de la nit al dia. L'excusa per mantenir aquest òrgan judicial centralitzat a Madrid i que no té equivalent a Europa era que Espanya patia un greu problema de terrorisme i que era necessari poder investigar i jutjar els casos d'ETA fora del País Basc per part de magistrats especialitzats.
Amb el temps, però, l'Audiència Nacional va anar estenent les seves atribucions, fins al punt que avui dia els advocats es queixen que és molt difícil saber quan un cas hi anirà a parar o no. En tot cas, amb ETA ja afortunadament desapareguda, l'existència mateixa de l'Audiència Nacional s'ha convertit en una anomalia que contamina tot el sistema judicial. El cas de la polèmica instrucció del jutge Manuel García-Castellón en el cas Tsunami és el millor exemple recent d'un tribunal que actua amb un evident biaix ideològic, però n'hi ha hagut molts més, per exemple el de Sandro Rosell, que va passar gairebé dos anys en presó preventiva, o el del major Trapero. Per sort en els dos casos el procés va acabar amb absolució, però el calvari que van passar tots dos no els hi podrà compensar mai ningú.
La pregunta és: quin sentit té tenir un tribunal d'excepció centralitzat a Madrid quan ja hi ha tota una estructura de tribunals superiors i audiències provincials repartides pel territori de l'Estat? Per què s'ha d'obligar ningú a desplaçar-se a Madrid per afrontar un procés judicial, amb tot el que això suposa? ¿Com es pot evitar la sospita que els jutges de l'Audiència, nomenats per un Consell General del Poder Judicial que el PP manté segrestat des de fa cinc anys, no són una corretja de transmissió d'aquest partit? ¿No n'hi ha prou amb el Tribunal Suprem com a darrera instància judicial per resoldre els recursos i unificar la doctrina?
Si el PP vol obrir el meló de l'elecció dels membres del CGPJ, fora bo que el PSOE hi respongués qüestionant també l'existència, o almenys les atribucions, de l'Audiència Nacional. Si estem d'acord que Espanya té un problema de politització de la justícia, llavors cal abordar un debat que vagi més enllà del CGPJ i afecti tota l'estructura del sistema judicial, així com el sistema de formació i selecció de jutges, perquè sigui més obert a tots els sectors de la societat i no tant el representant d'una classe concreta, una casta podríem dir, com ara. En tot cas, el primer pas per homologar la justícia espanyola a l'europea seria la supressió de l'Audiència Nacional.