Malgrat els mals auguris, Pedro Sánchez ha aconseguit tancar durant la presidència espanyola de la UE la majoria de les carpetes que s'havia proposat: les regles fiscals, la reforma elèctrica, el pacte migratori, la regulació sobre la intel·ligència artificial o la llei sobre materials crítics són, sens dubte, els acords més importants que s'han tirat endavant. L'assignatura pendent ha estat una carpeta que es va introduir a última hora en plenes negociacions per la investidura: l'oficialitat del català. Però anem a pams.
Primer de tot cal dir que, malgrat que no ho diguessin públicament, a Brussel·les va caure com una galleda d'aigua freda la convocatòria electoral del 23-J perquè van témer que dinamitaria la presidència espanyola. La realitat, però, és que la diplomàcia espanyola ja feia temps que hi treballava i, a l'hora de la veritat, tot ha funcionat com un rellotge. També és cert que hi ha hagut dues coses que hi han ajudat. En primer lloc, el fet que després del 23-J l'únic candidat viable fos Pedro Sánchez va donar tranquil·litat als negociadors en el sentit que no hi hauria un canvi de govern a mitja presidència. I, en segon lloc, el fet de la proximitat de les eleccions europees també ha fet que els països tinguessin una certa urgència per tancar acords i així no haver de començar des de zero més tard.
Es pot dir que Espanya ha actuat amb pragmatisme per aconseguir consensos que estan lluny de la posició concreta del govern Sánchez, per exemple amb l'acord sobre les regles fiscals, que suposa un cert retorn a l'austeritat, i el pacte migratori, on no s'ha aconseguit un repartiment equitatiu entre els països. Però ja se sap que Europa és un transatlàntic molt difícil de moure i amb el centre de gravetat situat a l'eix Berlín-París. Sánchez, doncs, ha superat amb nota la presidència i ha vist créixer el seu prestigi internacional, sobretot entre l'esquerra europea. Ara mateix, i tal com es va veure en el ple d'Estrasburg en què es va enfrontar al popular Manfred Weber, el president espanyol és el líder moral d'una esquerra europea que no ha trobat la fórmula per frenar l'extrema dreta.
Ara bé, capítol a part mereixen les gestions per convertir el català en llengua oficial de la UE. Aquí s'ha vist com a Europa les decisions no es prenen de forma ràpida, i menys quan apareixen d'imprevist per les urgències electorals d'un líder, com és el cas. És cert que la diplomàcia espanyola, amb el ministre Albares al capdavant, es va mobilitzar per introduir el tema en l'agenda i fer pedagogia, però segurament era il·lús aconseguir un reconeixement exprés com el que es pretenia. Són massa anys en què no s'ha fet pedagogia del plurilingüisme espanyol a Europa, massa prejudicis i massa pors dels estats a tenir problemes interns per aquesta qüestió. Aquesta serà una batalla llarga en què s'hauran de vèncer molts obstacles i activar moltes palanques. Des de Catalunya caldrà estar amatent i ser insistent en l'exigència a l'estat espanyol perquè compleixi els seus compromisos i posi tota la carn a la graella per aconseguir-ho.
