Aquest febrer farà tres anys de l’inici de la guerra de Rússia contra Ucraïna. Putin pretenia que fos una operació ràpida i que Occident cedís a les seves pretensions expansives, com ja havia passat el 2014 amb l’annexió de Crimea. Però com diu el tòpic, les guerres se sap quan comencen però no quan acaben. Veurem el 2025 el final del conflicte? El que és probable és que finalment hi hagi converses de pau; una altra cosa és quin resultat tinguin. La pau és difícil. Potser s’arribarà a un alto el foc. L’esgotament ucraïnès resulta evident, igual que la impotència de Rússia per imposar-se. Tot i la seva imprevisibilitat, o precisament per això, el factor Trump pot resultar clau en un canvi d’escenari que rebaixi la tensió i deixi el conflicte en standby. Està per veure amb quina fórmula. En tot cas, el que de moment ha passat des de la victòria trumpista és una intensificació de la guerra en diferents fronts i versions, des d’atacs russos a Kíiv fins a l’assassinat, en ple centre de Moscou, del general Ígor Kiríl·lov, cap de la defensa nuclear, química i biològica russa. Els dos bàndols semblen voler demostrar la seva força al president nord-americà in pectore abans d’entaular cap mena de negociació. Amb la seva característica fanfarroneria, durant la campanya electoral Trump va prometre que acabaria amb el conflicte en vint-i-quatre hores. El 20 de gener jurarà el càrrec i, òbviament, el 21 de gener no s’acabarà la guerra. Però no es pot menysprear la seva capacitat d’alterar el mapa geopolític, tant a Europa com al Pròxim Orient. En tots dos escenaris té una capacitat directa d’influència militar: els EUA són els màxims subministradors d’armes tant a Kíiv com a Tel-Aviv.
En el cas d’Ucraïna, amb Trump presumiblement forçant el camí cap a un acord, està per veure quin paper tindrà Europa, ara sota la presidència d'una Polònia de nou amb un demòcrata europeista al capdavant, Donald Tusk. Està clar que n’ha de tenir un: és una guerra en sòl europeu i amb implicacions econòmiques greus al conjunt del Vell Continent –l’últim episodi ha estat el tall ucraïnès del subministrament de gas rus–, a més de polítiques. L’auge de l’extrema dreta, amb causes multifactorials, té també una relació gens dissimulada amb les interferències digitals electorals russes.
Igual que el camp de batalla, la guerra ideològica (comunicativa) i la guerra econòmica –és a dir, la guerra híbrida– també compten. Paradoxalment, el Trump que vol posar fi al conflicte en el terreny ideològic juga a debilitar la democràcia liberal europea, com s’ha vist amb Musk donant suport explícit a l’AfD neonazi alemany. I alhora, en termes econòmics, als EUA li convé desalinear Rússia de l’òrbita xinesa, de la qual ara té més dependència a causa de la guerra. Pel que fa a Europa i l’OTAN, Trump sembla jugar al gat i la rata: a desestabilitzar sense ofegar. D’aquí la desorientació de Brussel·les, que, tanmateix, ha començat a entendre que haurà de defensar-se sola, però no acaba de tenir clar fins on està disposat Trump a trencar l’aliança històrica.
En aquest trencaclosques, en termes de preservació dels valors occidentals i europeus, la UE no pot permetre una pau que validi el renovat expansionisme imperial rus, al qual Moscou ha retornat de la mà d’un Putin que s’està eternitzant en el poder, instal·lat al capdamunt d’una suposada arquitectura democràtica convertida en decorat de cartró-pedra. I amb l’amenaça nuclear com a rerefons. Davant les ambigüitats i els càlculs de Trump, Europa haurà de fer costat clarament a Kíiv, incorporant-lo i aixoplugant-lo dins la UE i dins de l’OTAN.
