El debat de la presa en consideració de la llei d'amnistia al Congrés ha estat marcat, vulgui o no el senyor Alberto Núñez Feijóo, per les amenaces directes del líder de l'extrema dreta, Santiago Abascal, al president del govern espanyol, Pedro Sánchez. Per això tots els intents de Feijóo de presentar-se com un defensor de la democràcia contra l'arbitrarietat dels socialistes han xocat amb el mur d'una realitat molt més fosca: l'amenaça a la democràcia no prové d'una llei d'amnistia que només pretén situar en igualtat de condicions totes les opcions polítiques, sinó d'una extrema dreta que està soscavant els fonaments de la convivència i que busca de manera descarada una drecera per accedir al poder al marge dels procediments electorals.
En efecte, la llei d'amnistia és una solució excepcional per a una situació també excepcional com la que es va produir l'any 2017 i que va acabar amb centenars de processats i un enorme patiment a una part de la població. Es pot estar d'acord o no amb la manera com els líders independentistes van conduir aquella crisi, però el que és evident és que no va passar res tan greu perquè algú hagués d'ingressar a la presó o marxar a l'exili. I menys encara quan es tracta de persones més o menys anònimes o quadres de partits. No aprovar l'amnistia hauria condemnat Catalunya (i Espanya) a anys, i potser dècades, d'inestabilitat i tensió.
Com va passar l'any 1977 amb l'amnistia prèvia a l'aprovació de la Constitució, la millor manera de tirar endavant és posar el comptador a zero. La sessió d'aquest dimarts no ha estat la més trista del Congrés des de la del 23-F, com ha insistit Feijóo, pel simple motiu que ara s'intenta posar fi a un seguit de situacions personals altament injustes. Només cal pensar en el calvari que han patit i pateixen les persones embargades pel Tribunal de Comptes, aquest sí arbitrari i altament polititzat.
La sessió d'aquest dimarts també ha servit per mostrar l'esquerda cada cop més gran que s'està obrint entre Vox i el PP i que augura tensions internes en molts dels governs autonòmics i municipals que comparteixen. El problema ara no el té Sánchez ni el PSOE, sinó el PP, que ha de triar si segueix les tesis d'Abascal i argumenta que som davant d'un cop d'estat, amb tot el que això comporta de perill de violència al carrer, o bé se'n desmarca i manté la seva oposició a l'amnistia dins dels marges de la democràcia parlamentària. Tot indica, però, que el mateix PP està fortament dividit sobre aquesta qüestió, amb una ala ayusista disposada a anar de bracet de Vox i una de morenista (per Juanma Moreno) que prefereix tenir una bona relació institucional amb el govern de l'Estat.
La bona notícia és que l'amnistia s'obre camí malgrat el soroll i les amenaces de la dreta, i que el bloc que l'ha de fer possible no mostra símptomes de deixar-se intimidar, ans al contrari. Tot i això, l'oposició de la magistratura pot ser, a l'hora de la veritat, molt més efectiva que la del PP i Vox per frenar l'amnistia.
