Mentre l'alta judicatura boicoteja l'aplicació de la llei d'amnistia, l'Estat ha decidit precisament jugar la carta d'aquesta llei per blindar-se en el judici a Estrasburg, on està acusat davant el Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) d'haver vulnerat drets fonamentals en la causa de l'1-O. Tot i negar la major, i seguir afirmant que els procediments judicials al Tribunal Suprem van complir amb totes les garanties, per si de cas els advocats de l'Estat han presentat al·legacions remetent-se als indults aprovats el 2021, a l'eliminació de la sedició i la reforma de la malversació del 2022 i per primer cop a la llei d'amnistia d'aquest 2024.
Aquesta tríada és l'escut juridicopolític en què basa la seva defensa el govern espanyol, el qual, tanmateix, segueix rebutjant de ple que es condemnés els polítics independentistes per la seva ideologia: els advocats de l'Estat reiteren que, a parer seu, no hi va haver vulneració de la llibertat d'expressió i d'associació, ni de la llibertat, ni de la defensa. Però si es posen la tireta abans de la ferida, per alguna cosa deu ser. És a dir, juguen totes les cartes. I en aquest joc de balances hi ha un cert reconeixement implícit de dubte jurídic.
En tot cas, ara les defenses dels nou presos polítics que van interposar la denúncia al TEDH tindran l'oportunitat d'explicar que l'amnistia s'ha aprovat, sí, però que en molts casos no s'està aplicant. I de nou, davant d'això la previsible resposta de l'Estat serà que els condemnats, en funció de les sentències, haurien d'haver complert entre nou i quinze anys de presó i que, en canvi, van ser alliberats al cap de tres anys i mig en el pitjor dels casos. És paradoxal, per no dir kafkià, que sigui gràcies al diàleg polític i la subsegüent acció legislativa boicotejada pels magistrats que l'estat espanyol trobi arguments per defensar a Europa la suposada equanimitat del seu estat de dret.
La justícia europea, a la qual es pot accedir un cop ja s'han esgotat les instàncies estatals, acostuma a arribar tard i, per tant, a tenir efectes polítics limitats. Però és important que, ni que sigui així, eventualment es faci justícia posant en evidència la injustícia. Però tot és molt lent. El post-Procés s'està fent llarg. I, tanmateix, fins que no s'acabi la repressió, fins que no tornin en llibertat tots els exiliats, en especial l'expresident Puigdemont, no es podrà parlar de normalitat política plena i seguirà pesant la sospita de parcialitat i lawfare sobre els tribunals espanyols. El combat jurídic elevat a Estrasburg s'ha d'interpretar en aquest context. Els independentistes afectats aspiren molt legítimament a rebre un tracte que els compensi del patiment personal i del greuge polític. L'Estat, per la seva banda, busca bàsicament no sortir perjudicat en la seva imatge. I pel que fa als magistrats del Suprem, esperonats per la dreta i l'extrema dreta, van a la seva; és a dir, van al xoc contra l'amnistia i contra qualsevol element de distensió. Tot això és el que ara està en lliça al TEDH, amb l'amnistia capada al centre de la partida.
